Viure dels records

No és cap barbaritat pensar d'algunes vivències que és millor el record que d'ella construiràs que la experiència en si mateixa. De fet, ningú recorda ni relata d'igual manera un succeït i fins i tot les històries familiars canvien amb el pas generacional o senzillament si la narració la fa un germà o un altre. Això em fa venir al cap l'expressió d'una bona amiga meva quan ens ho estàvem passant d'allò més be «que m'agrada, però gaudiré més quan ho recordi...» Amb aquest esperit és com entenc la celebració de la festa de l'Estendard, al cap i a la fi una conquesta, un genocidi. Supòs que la meva part inconformista em fa qüestionar-me tot un parell de pics i per això, any rere any, intent trobar-li sentit a la festa. Enguany els diaris ens avisen que serà el darrer de Fageda com a Batle i després del primer alè de tranquil·litat que feria qualsevol ciutadana amb un mínim de responsabilitat vaig sentir por, un temor quasi sinistre: i si substituïm l'home de palla per la del rebosillo, en què es convertirà aquesta meravellosa ciutat-aparcament en la qual vivim tan plàcidament? Després de la gestió de Cirer com a màxima representant del Govern de Madrid, servidora ja ha començat a posar-se al dia en folklore i oblidar-se d'anar a manifestacions contra el règim. I és que la meva economia no podria suportar un parell de multes d'aquestes que amb tanta rapidesa imposava la Delegada del Govern. Ara que ja és Candidata, s'ha estimat més presentar-se com l'única alternativa viable davant la amenaça roja: O jo o un Batle Comunista. N'hi ha que es deuen horroritzar davant aquesta possibilitat i per això la deixebla més versàtil de l'Amo ha sabut aprofitar el desgavell municipal. De moment, la Candidata només ens ha demostrat les seves cares més folklòriques però em fa l'efecte que darrere aquesta aparença de postal nadalenca hi ha una estratègia política dissenyada entre classe de jota i de catequesi. Encara així sempre ens podem conformar i pensar que qualsevol opció supera amb creus la de Fageda-Rodríguez però a mi mai m'han agradat els premis de consolació. Després de tot, qui sap si la posteritat reservarà per a Fageda un record més amable del que la seva gestió ho ha estat amb nosaltres. De moment, el present tampoc es presenta gaire generós, tal vegada l'any que ve celebrarem la festa de l'Estendard el 12 d'octubre. \132