cielo claro
  • Màx: 21.84°
  • Mín: 13.08°
21°

Uns altres «Jardins d'altri»

Una llista asistemàtica de cites, apunts extrets d'aquí i d'allà, amb humilitat i ironia és el que diferencia els Jardins d'altri, d'un llibre de cites erudit i cregut. El mestratge de Bioy Casares i els seus amics ens hi menà ja fa temps. Sense mirar massa prim. Això vol dir, passar del «Més val morir d'un rot que d'un badall», que diuen al meu poble, al que deia Pepe Bello: «Quan estaves prop de Federico, no feia fred, ni calor. Feia Lorca». Entre el rot i el poema cursi, per què no?

El sentiment de ser observats i disseccionats, els mallorquins, m'ha fet col·lecionar cites de com diuen que som o com ens veuen, l'última, que he garbellat en un jardí d'altri és d'E. Manzano: «És possible que hi hagi una manera inequívocament mallorquina de passejar, d'obrir en dues parts les galletes d'Inca, de destrossar els més bells paratges naturals o d'«encogerse de hombros ante lo irremediable». La part més original, evidentment, és la de les galletes d'Inca. Certament, però, aquest etiquetatge de mallorquinitat, vist amb ulls aliens, conforma aquests estereotips socials al quals, personalment, em neg a pertànyer. Tanmateix, em donava exemples inequívocs d'això la dona de M. LL., francesa, qui va recollint en una llibreta les recomanacions, compulsives, de la seva sogra, element doctrinari de la suposada mallorquinitat. Vet aquí una sentència, segons ella paradigmàtica, de la col·lecció: «T'has de comprar un abric negre per anar als funerals i un vis i una bata llarga per si t'han d'ingressar a l'hospital». Es veu que anar quantre els estereotips socials és una lluita perduda. I si no, vegin aquesta espècie d'acudit que he arreplegat d'Internet. «L'ONU fa un sondeig, amb una única pregunta: podeu donar la vostra honesta opinió sobre com solucionar l'escassetat d'aliments a la resta del món? Fracàs estrepitós. A l'Àfrica no van saber què volia dir 'aliments'. A l'Europa de l'Est no van saber el significat d''honest'. A l'Europa Occidental no conegueren el sentit d''escassetat'. A Xina què volia dir 'opinió'. A l'Orient Mitjà què volia dir 'solució' i als USA no entengueren què volia dir 'resta del món'. Volen més cúmuls de llocs comuns?

Tot i que, per a comportaments esperats i escenificats, els reis en aquest camp són els italians. La meva arreplega de grafittis italians, augmenta, algun d'ells aportat pel company J.A.M. A una paret de Florència: «Sempre sofrire, non é giusto!» He trobat sempre molt hermosa aquesta desesperança anònima. A Nàpols, em vaig fixar en un escrit amb guix a una paret bruta: «Ti amo Giuseppe». Un carrer més enllà, amb la mateixa lletra (no crec que fos el mateix dia!): «Giuseppe: Cornuto!». Què els degué passar, a la parella? Què li féu fer-lo banuyt, a la delicada mà guixaire?

I ja que va de parets, a una rajola del Bar Can Tronca, d'aquestes que duen escrits de filosofia de tasser de cafè, un altre caire de «La philosophie dans le boudoir», assegura: «La paloma es el pájaro de la paz. La esposa es la paz del pájaro. El viejo tiene el pájaro en paz. La soltera no conoce ni la paz, ni el pájaro. El soltero no deja en paz al pájaro. La vida no tiene paz sin el pájaro».

Vicenç Villatoro, a un dels seus dietaris, exposa que «el món és ple d'amistats calcinades per glopades de sinceritat». La cerca d'actitus oposades dóna vivor a les citacions, i si no, vegin la norma, del cardenal Mazzarino, qui fou primer ministre de Lluís XIII i de Lluís XIV de França, per conduir-se en la vida i en la política: «Simular i dissimular». Res de glopades de sinceritat. Tal vegada ho fou, un excés de sinceritat, la que vaig llegir a una entrevista que li feia Pere Antoni Pons a Manolo Vázquez Montalbán, per a la revista universitària L'hiperbòlic, deia Vázquez: «Un escriptor és un exhibicionista que no té prou valor per anar als parcs públics a obrir-se la gavardina». Curiosament i puntualment, M. Vallés, opinant sobre el nou Premi Nobel de Literatura: «Kestész és un d'aquests exhibicionistes, que han trobat en el dolor la millor coartada per a les seves supuracions egòlatres». I ja que citam columnistes de diari, no els deu fer falta dir, el que li fan dir, a un periodista que cercava feina (Kirk Douglas) a la pel·lícula El Gran Carnava de Billy Wilder: «Som un periodista de 250 dòlars, però em poden contractar per 50. Conec els diaris per davant, per darrera, per damunt i per davall. Els sé escriure, publicar-los, imprimir-los, empaquetar-los i vendre'ls. Podem encarregar-me les grans notícies i les més ínfimes. I si no hi ha notícies, sortiré al carrer i mossegaré un ca».

I enllaçant amb el tema de les pel·lícules, citarem a A. Martínez Sarrión, el qual comentant El tercer home de Carol Reed, afirmava, referint-se als actors i al seu compromís polític: «Un actor pot fer de nazi a un film antinazi, però no de resistent a un film nazi».

«E milliú cummanari qui futari», vaig arreplegar aquesta cita en un viatge a Itàlia, era a una entrevista que li feien a Totó Riina, cap de la màfia, detingut («U verru», li deien els seus, en mallorquí s'entén tot d'una, «es verro», els americans en diuen «the boss», «el jefe»...) vaig suposar que devia estar en un dialecte, qui sap si de Sicilía o de la Calàbria. «És millor comandar que fer-ho» (o que «follar», per similitud amb «futari»). Volen vostès una millor confirmació del que és l'eròtica del poder en una definició d'un verro?

Un, admirador d'un altre -i el que contaré passa en molts de camps de la vida-, un, deia, que duia la dèria de saludar un torero, ho va aconseguir un bon dia. Ma mare, a la fi he parlat amb ell! I què t'ha dit?, li demana la mare. M'ha dit: «Apártate hijoputa!»

No tan mal lletada, però vaja, la cita atribuïda a Josep Carner, ara que som a l'any Gaudí, no pareix que li fes molta de gràcia la beaturia de l'arquitecte: «Tothom n'ha sentit a dir/ d'aquest gran senyor Gaudí/ que a cada hora -no s'hi val-/ fa una cosa genial». I és que la dimensió de la percepció que tenim de les persones o dels llocs canvia segons quins siguin el punt de vista o el talant de l'observador. A una biografia del general De Gaulle, es conta que un ministre que depatxava amb ell li demana»... el puc tractar de tu?», li contesta el General: «Com VOSTÈ vulgui». Qüestions de percepció.

Climent Picornell, professor de la UIB

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.