Ahir acabaven dos anys de negociacions per obrir el tercer món als medicaments barats. Però acabaven en fracàs, després de la negativa dels EUA a acceptar que les patents de les empreses americanes en medicaments que s'empren per tractar malalties no infeccioses, com la diabetis, entrassin en el paquet de concessions. Ara, les patents dels medicaments duren vint anys, i les farmacèutiques gairebé sempre les s'enginyen per allargar la patent vint anys més, modificant els medicaments en alguns detalls, en la forma de dosificar-les... en el mínim que els permeti continuar el negoci vint anys més. Els beneficis sempre van davant. Tant és així que han tirat per terra els esforços de 143 països que s'havien posat d'acord. Les negociacions es feien dins l'Organització Mundial per al Comerç, que amb el fracàs que els servien les indústries americanes ahir mitjançant el govern Bush, sembla ja no ser el fòrum adequat per parlar del comerç just. La pobra impressió que feia de ser una organització que vetlava pels interessos dels comerços i mai per una causa major, com per exemple, per influir en la pobresa, s'ha duit una bona malmenada. Metges Sense Fronteres ahir deia que les negociacions s'hauran de fer fora de l'organisme que suposadament existeix per poder-les conduir. Les esperances que es tenien que a la fi els beneficis socials de la medicina occidental podrien arribar al tercer món a un preu que no haurem de subvencionar tots amb els imposts o amb les aportacions voluntàries han acabat per terra. I llavors, un es demana, com és possible que no s'entengui que hi ha sentiments anti-occidentals en alguns estats pobres? No és del tot probable que els milions de persones que pateixen malalties que es podrien curar, si els volguéssim vendre a preus assequibles els medicaments que coneixem, se sentin estafats per aquesta societat nostra que consumeix tant i els dóna tan poc? Que ningú no se sorprengui si l'epidèmia de la Sida alimenta anys de rancor en alguns països.