Vaja, com qui fa no fa s'ha acabat el primer trimestre parlamentari amb l'excés sadomasoquista de les sessions de pressuposts. S'acaba el trimestre, gairebé la legislatura i, com en el poc bàsquet d'abans, en els darrers moments les faltes valen doble. Aquest detall deu ser el referent de les actuacions dels darrers dies, si és que hi ha referent. Però mai no ho sabrem del cert i tot quedarà en la indefinició que anomenem anàlisi política. Per què i quin resultat donen les maniobres de cada partit, és una disquisició que entra de ple en el camp de la subjectivitat. Mai no tenim totes les dades demoscòpiques suficients, ni mai, mentre els cervells siguin propietat individual, intransferible i inviolable, les tendrem.

Amb aquest handicap, cada matís, cada moviment de cara a la galeria, es converteix en una loteria de resultats tendenciosos per personalitzables. Qui treu més rendibilitat electoral, la senyora Munar quan perd i passeja la victòria com si tot Mallorca fos un immens arc de triomf, o la senyora Rosselló quan guanya i penja la seva derrota a l'estenedor dels greuges. I no hi ha error en les meves paraules: si tot surt com sembla previsible, la legislatura acabarà amb una ecotaxa que UM hagués volgut ajornar, sense la lototrot per la qual havien fet messions, amb una llei de quotes que negaren amb més força que un santpere i amb uns nous parcs natural que traspassen, sense pudor, la frontera de la propietat privada de la qual ells se'n definiren com a carrabiners. l l l
A l'altra banda, Els Verds de la senyora Rosselló han aconseguit parcs naturals, retardar la construcció de nous forns a Son Reus, implicar a tothom en una revolucionària Llei de Biodiversitat que, probablement, s'aprovi com ja ho va fer la més silenciosa, però igualment definidora del model de creixement, Llei d'Impacte Ambiental, racionalitzar l'abastiment d'aigua amb el control de la desmesurada proliferació de pous... i un important etcètera d'actuacions impensables una legislatura abans, i no només perquè governàs el PP (recordau la posició del PSIB amb la incineració, per exemple). A tot això, la imatge general del partit més petit del Pacte, és la de perdedors quasi obviables pels grans. La pregunta que em queda a l'aire és si això és casual o el producte d'una estratègia adreçada a dos potencials electorats molt diferents: antagònics en el fons i en les formes. Ves a saber.