Fa com a cosa veure tan poca gent en l'acte simbòlic d'encendre espelmes en record dels morts en defensa dels Drets Humans. L'acte tengué lloc a la plaça Major, de Palma, despús-ahir, i anà precedit d'un concert de la Simfònica Gent Gran, amb motiu del 54è aniversari de la declaració dels Drets. No tenim excuses: no es tractava d'un acte organitzat per un partit polític, que sol ser una coartada molt emprada per justificar l'apatia confortable dels que no es volen moure per res. Amnistia Internacional no «fa el joc» a ningú, no és una organització sectària, és la suma de voluntats, d'aspiracions a un món més just i a una vida més digna per a tothom. D'altra banda, els Drets Humans, que ja existien abans de la Declaració, són el motlle essencial per fer un món millor. És la regla d'or a la qual podem acudir en cas de dubte. Els drets humans són la llum, i Amnistia Internacional és, probablement, el pilot que ofereix més garanties per dur aquest vaixell a bon port. Per què no hi acudírem tots, a l'acte simbòlic de la plaça Major? Són moments de profunda crisi mundial, un moment d'hegemonies incontestades, involucionistes pel que fa als Drets, moments en què els estats no admeten límits en l'exercici de la barbàrie institucional. Fa pocs dies, Amnistia ha denunciat que la situació de transgressió de Drets Humans a l'Iraq que acaba de fer pública Tony Blair, en realitat l'havia denunciada la pròpia Amnistia fa vint anys: però aleshores l'Iraq servia els interessos del Regne Unit i dels EUA fent la guerra a l'Iran. S'havien silenciat aquestes transgressions i es fan públiques ara, convertint els drets elementals de les persones en una macabra mercaderia de propaganda política: i això no ho fa la senyora Thatcher, sinó el senyor Blair, laborista, Internacional socialista, etc. Ara per ventura és un deure moral fer cos amb Amnistia en la defensa dels Drets Humans sigui on sigui que estiguin en perill, perquè, no ens enganyem, Bush no és la causa de la crisi profunda del món actual, només n'és el rostre visible, o, si voleu, la seva més palmària demostració. Formam part d'una part del món que vol recuperar a qualsevol preu els llocs sants, els únics llocs sants de la nostra civilització: les grans reserves de petroli. En aquesta croada, reduïm l'altra part del món a la condició d'enemic únic i impulsat pel mal. Quantes organitzacions terroristes hi havia a Espanya en temps de Franco? Però Bush/Blair (i Aznar) neguen la complexitat de la situació: els és més còmode emprar material bèl·lic contra un enemic comú, un de sol, repartit pels països que enfilem en l'eix del mal en funció d'unes causes mai ben explicades. Hi ha una part del món amb drets i una altra sense drets. Ens ho volen fer assumir com a axioma per a la pau. D'alguna manera hem de dir que no acceptam aquest plantejament ni volem ser còmplices de la mortaldat que comporta. D'alguna manera. Per començar, no abandonant al testimonialisme més lacònic els conciutadans nostres que fan costat a Amnistia Internacional per obrir camins als Drets Humans.