El sentiment d'altiva impunitat amb què es maneja la jerarquia catòlica espanyola, tan àgil en la condemna i tan lenta en el penediment, contrasta vivament amb l'esperit que anima els cristians més progressistes, presents en bona part dels col·lectius que miren de posar fre a l'onada planetària de regressió en els drets humans i en la justícia social. Encara sagnants els ressons del suport -per més que no unànime- de la Conferència episcopal espanyola a la política del Partit Popular en matèria de nacionalisme i autogovern, en una incursió en un tema en el qual els representants de Crist a la terra serveixen més Aznar que Crist mateix, ara l'arquebisbe de Madrid, el senyor Antonio María Rouco Varela, acaba de declarar, en homilia, que les parelles de fet no estan preparades per tenir fills, just quan la comunitat de Madrid, governada per qui representa l'esperança d'una dreta més culta i oberta, ha aprovat la llei de parelles de fet -cosa lamentable i trista, segons monsenyor. Que a una tan destacada posició en l'Església catòlica pugui arribar-hi un sacerdot de conviccions tan abruptament irrespectuoses amb una part dels seus conciutadans, només s'explica per l'onada d'una forma de reaccionarisme que, en afectar l'Església, es manifesta per una propensió irresistible a recuperar uns poders terrenals tradicionalment emanats per règims polítics de memòria sinistra. Moltes actituds de la jerarquia catòlica revelen massa nostàlgia d'un temps en què podia intervenir en tots els ordres de la vida humana, però convé recordar que la darrera etapa en què l'Església gaudí d'aquests privilegis anà precedida d'una altra en què bisbes beneïen canons. La societat farà santament mantenint-se vigilant davant l'Església en moments en què les tendències generals de la política es manifesten en direccions regressives, perquè la jerarquia, i ara en tenim alguns exemples, sol aprofitar totes les oportunitats per recuperar drets dels quals no hauria d'haver gaudit mai. En aquest context, que la I Convenció Cristiana per Europa exigeixi el reconeixement del cristianisme com a element determinant de la identitat europea, no deixa de ser inquietant, perquè si allò que es vol reforçar és la moral que amara homilies com la de l'arquebisbe madrileny i orientacions polítiques com el posicionament de la Conferència episcopal contra el nacionalisme, molts de cristians es posaran al davant de qualsevol moviment que exigeixi l'absoluta laïcitat de les bases filosòfiques sobre les quals ha de créixer el futur europeu. En qualsevol cas, convé no infravalorar els perills que, per a un correcte desenvolupament democràtic, representen algunes instàncies -les més poderoses- de l'Església catòlica espanyola.