L'integrisme

Una de les imatges que millor expressaven la caspa de l'Espanya franquista era veure el dictador quan ja era vell i decrèpit, entrant sota una mena de paraigües o enorme sombrilla de quatre potes portada per capellans, a les esglésies, acompanyat de tota la parafernàlia i jerarquies de la connivència vaticana amb la dictadura. Era una imatge que a la postguerra feia por, amb raó, i als anys setanta expressava la caspa d'uns dirigents que se negaven a entendre la realitat. Precisament quan morí el dictador fou una de les imatges que més s'evitaren, intel·ligentment, tant per part dels responsables polítics (primer d'UCD i després del PSOE) com també d'alguns dels jerarques del vaticanisme. Havent passat els anys i les dècades, la pocavergonyeria dels que volen tornar a mesclar les estructures del poder polític amb els interessos estranys i obscurs del Vaticà torna a cavalcar. I sense complexos. I pertot. Resulta caspós, també ara, i patètic en molts casos. Però també fa por. Potser sigui la batalla final per vèncer els àngels de l'obscuritat. I com que ells ho saben, hi posen tota l'artilleria de la qual disposen. Els seus corals enemics, els també integristes però de l'altra costa, els islàmics, els han fet el pa bo. D'ençà de l'atac de l'11 de setembre de 2001 a la capital del nostre imperi, l'integrisme cavalca desfermat. El president Bush fa invocacions sense cap mena de vergonya al seu déu, que diu que és únic i que està al seu costat per trepitjar tothom que se li posi per davant, i per liquidar"se els que li fan la punyeta. Quan un jutge dels EUA (com se noten a faltar aquests jutges, a Espanya) sanciona com a il·legal i anticonstitucional la mescla de religió amb administració pública, tota la cúpula republicana de Washington clama al seu cel. Però afortunadament allà les estructures del poder laic són sòlides, i per tant aguanten bé l'embat integrista. Però a Europa, a poc a poc s'han anat col·locant al front del poder polític, i sovint econòmic i mediàtic, persones i grups que participen d'aquesta mena de neointegrisme vaticanista. El cas més espectacular l'hem viscut aquestes darreres dues o tres setmanes. Resulta que a Turquia guanyen els demòcrata"islamistes. Que són com els demòcrata"cristians que han governat, en un moment o altre, tots els països europeus que ara formen la Unió. Però vet aquí que els demòcrata"cristians han posat el crit al seu cel perquè els demòcrata"islamistes hagin guanyat a Turquia i, valga'm el seu déu, vulguin violar la immaculada Unió Cristiana Europea. Naturalment, aprofitant, com sempre, qualsevol encletxa per ficar bacina, el cap de l'únic estat teòcratic que queda a Europa, que és una deixalla de l'època medieval, intenta que la suposada i hipotètica Constitució de la Unió faci un cant a la ideologia que ell representa i que és la que més genocidis ha impulsat, ordenat, dirigit, encobert o animat al llarg de la història de la humanitat. I els demòcrata"cristianas europeus s'hi mostren entusiasmats. Si no fos perquè fan por seria per riure. I el que aquí no fa gens de riure, sinó plorar, és que s'apunti a aquesta vergonyosa mescla d'institucions polítiques i Vaticà que pertot arreu impulsa la dreta, el Govern balear actual que, això diu ell, és d'esquerra. Per excusar"ho n'hi ha que diuen que perquè una organització tengui persones decents, l'organització ja quasi com si ho fos. No. Un militant del partit nazi alemany podria haver estat una persona decent. El partit no. Quan el Govern del Pacte de Progrés perpetra tals monstres de no saber què és, ni perquè és on és, convendria que alguns dels seus especialistes en la matèria els donassin qualque exemple de la gran ideologia que sempre ha animat aquesta organització a Balears que, en perfecte català sovint, impulsava ja a finals del segle XIX tota asquerositat ideològica (antijudaisme, antimodernització, antiliberalisme...) que cristal·lizà en el triomf celestial del 18 de juliol de 1936. Si el Govern intenta, amb justícia, honorar les víctimes d'aquella massacre, com se pot entendre que col·labori amb els hereus dels que donaren cobertura ideològica i celestial als botxins?