Tots vostès saben de què parl. Quan algú diu «boom» a Mallorca, sap que la onomatopeia en qüestió es refereix a l'augment exhuberant, l'explosió, de la demanda turística estrangera cap a Balears. En una paraula, que els europeus trien el destí «Balears» i la nostra oferta, per tenir-los el llit fet, va de bòlit per donar l'abast. Això és un boom turístic. La demanda augmenta, en alguns casos sobtadament, i tot déu a fer hotels, apartaments, o xalets per poder-la rebre. Els conseqüents overbookings, il·legalitats o cobertures administratives diverses no fan més que donar-nos la raó. Quan aquests fenòmens es posen en marxa no hi ha qui els aturi, ni decrets, ni lleis, ni ajuntaments, ni ecotaxes... està ben demostrat. Una altra cosa és el discurs ideològic i polític: s'ha d'ordenar el turisme, s'ha de desestacionalitzar, s'ha de diversificar en nous segments de qualitat, s'ha de sostenibilitzar. Bon jesuset! Quantes idees brillants han acabat soterrades baix les riuades dels booms turístics de les Balears.

Perquè, si no ho sabien, ni un, ni dos, sinó tres "per ara" diuen que són els booms turístics que hi ha hagut a les nostres illes. Cada un d'ells amb acomodaments diferents de l'oferta, perquè la demanda, és a dir els turistes, s'allarga i s'arrufa per mecanismes ben coneguts d'elasticitat del mercat turístic: quan es té menys doblers per comprar vacances, o quan els preus dels viatges augmenten, un sector important no compra estius a Balears. I això genera les anomenades crisis turístiques, intercalades entre cada boom. Es pot fer una anàlisi més fina, però l'article no ho permet, així que miraré d'abocar pel broc gros. El primer boom, als anys seixanta es passa de 20.000 a 220.000 places turístiques, s'acaba l'any setanta-quatre, víctimes, una més, de la crisi petroliera internacional. Tanquen hotels i empreses, sobretot d'aquells qui havien allargat massa la màniga, creient que els booms duren per sempre. El segon boom els anys vuitanta, de 3 milions a 6'5 milions de turistes en set anys, venga créixer, apartaments a voler. Recordin les estadístiques «oficials»: tants d'apartaments legals, tants d'apartaments il·legals. Il·legals! Però ben comptats! S'acaba el segon boom, per la crisi del mercat anglès, que serà subtituït al capdavant pels alemanys. Es senten els laments dels hotelers «sobren seixanta mil, algú diu que cent mil places turístiques... si la crisi s'allarga». Els nostres hotelers, alguns, han iniciat ja la seva diversificació territorial: sud d'Espanya, Canàries, Bali, el Carib... Els mercats de la competència s'esfondren, per guerres i atemptats al Mediterrani i... per amunt el tercer boom! El boom més boom de tots els booms, fins ara. La crescuda era d'un milió, escoltin bé, un milió de turistes més cada any. 1996, vuit milions; 1997, nou milions; 1998, deu milions; 1999, onze milions... qui ho resisteix, això? O més ben dit, qui ho atura? Mirin, que no els dic «qui diu» que es veu capaç d'aturar-ho, ordenar-ho o planificar-ho o sostenibilitzar-ho, l'adjectiu és el de menys. Aquests fenòmens socials d'allau, com l'emigració, són molt difícilment controlables. És quelcom com al famós quadre de René Magritte: posar portes al camp.

El tercer boom, fonamentat sobre aquest creixement multimilionari, té com a característica fonamental el que la denominada, puritanament, oferta «para"turística» o «d'ús turístic», no reglada en una paraula, ha crescut molt. Xalets, bungalows, dispersos o més o manco agrupats, per les zones de costa i per la foravila interior, han sorgit com bolets. N'hi ha que ho veuen com un càncer, n'hi ha que ho veuen com una resposta espavilada a la impotència d'aturar l'allau de turistes. Quantes places d'aquestes hi ha? Sebastian Escarrer, que en això ha estat un poc portaveu, sempre diu que entorn del 40% de l'oferta turística. Això vol dir més de 160.000 places, que, afegeixen com a corol·lari, no paguen l'ecotaxa. Ni altres impostos, tampoc. En els últims quinze anys, diu Escarrer, han crescut un 1000%. Però, són tantes? Sa Nostra, els altres anys donava xifres, enguany l'equip d'Antoni Riera no n'ha posat, no sé d'on treien la xifra en qüestió, però per a l'any 2000, deien que era entorn del 25%, és a dir quasi 110.000 places. Ja no són tantes com deia n'Escarrer, però són moltes, i continuen sense pagar impostos. La Conselleria i l'IET donen altres xifres menors. Quantes n'hi ha realment i quantes són oferta turística o oferta residencial, segona residència o residència turística mesclada? Ho deixarem en moltes, i caldria comptar-les bé. Propòs al professor Jaume Binimelis qui és el que més en sap, de molt, de tot això.

Érem als booms turístics de la història del turisme a Balears. L'any 2001 la demanda turística s'arrufa, es redueix, l'any 2002 minvarà encara més. De totes maneres, en acabar comptarem. Vull dir amb això que ara no els marejaré en si baixarà un 8, un 9, un 10%... I, sobretot, en si la culpa la té l'ecotaxa, ergo «el pacte de progrés», o quin hauria d'haver estat el comportament «responsable» dels nostres hotelers davant una disminució anunciada de la nostra demanda.

Dos exalumnes meus, Macià Blàzquez i Ivan Murray "que ja són professors a la UIB" han publicat fa poc, un llibre titulat «El Tercer Boom», és un bon títol, atractiu per al mercat. També hi ha col·laborat el sociòleg Joan Amer, que prossegueix la seva tasca d'esbrinar qui són i com són els nostres hotelers. Un pic constatat que sí, que hi ha hagut tercer boom: s'ha acabat? Dos anys de recessió de la demanda turística, causada evidentíssimament per factors exteriors, des de la por a viatjar en avió, d'ençà l'affaire de les torres bessones, a més de la inestabilitat econòmica alemanya, anuncien un canvi en la corba. No es dibuixa ja una figura de boom, és una figura de decreixement. La pregunta i la incògnita és la seva duració i com respondrà l'oferta a aquesta nova recessió. Ja hem vist que ho va fer de formes diferents als altres episodis recessius. I sobretot, què farà la demanda davant les inseguretats polítiques internacionals? Un servidor ho intueix. Però, per favor, vagin alerta, perquè cada dia en surt un, o dos, que ho saben de cert i venen solucions com qui ven cotó de sucre al Ram. I abans només en feien de blanc, ara ja en venen de colorins, un poc més car, però com sempre, empastissa els morros.