Dilluns, 21." Ja us n'he parlat, en altres ocasions, de la rue Gît-le-Coeur, de París. Però ho he fet fragmentàriament o, si més no, tangencialment. Avui, empès per no sé quina estranya i misteriosa raó, potser relacionada amb la celebració de la festa de les Verges, abans de les Onze Mil Verges, anomenada així d'ençà de la troballa, a començaments del segle XII, de les relíquies d'onze verges màrtirs, convertides en onze mil per error i exageració de la causa, la qual cosa he relacionat, per raons òbvies, amb Guillaume Apollinaire, el qual, a finals de 1902, féu una prova d'impressió de la revista Le festin d'Esope a la impremta La Moderne, ubicada a la cantonada de l'esmentat carrer, me ve de gust contar-vos, doncs, tot i ignorar-ne les causes, algunes de les particularitats d'aquest carreró, ombrívol i humit, del barri llatí, no gaire lluny de la plaça de St. Michel i del Sena. Allí hi ha, actualment, la llibreria Un regard moderne, on podreu trobar tot allò que no se troba enlloc més, ja sigui marginal, anormal o, senzillament, prohibit. L'amo, un individu rar, magre i esblanqueït, és, en realitat, la prolongació del filtre d'un cigarret que espargeix un fil de fum vers el sostre de neon. Sempre a l'aguait rere columnes d'exemplars d'edicions limitades o esgotades, accepta encàrrecs especials. Vull dir que cerca llibres, o els fa construir expressament, per a clients de gusts privats, especialment de fotografia. Llibres d'una extraordinària qualitat, tiratges d'un únic exemplar, del qual se'n destrueixen planxes, proves i fotolits. Els preus, però, en limiten els compradors, col·leccionistes de materials en els límits de l'art, la vida i la carn.
L'any 1920, a instàncies del poeta Ezra Pound, mister Joyce s'instal·là a París. Abans, doncs, molt abans de la llibreria, el mes de febrer de 1921, James Joyce, autor d'un Ulisses encara inèdit, quedà citat en el cafè Deux Bals amb el també escriptor Valéry Larbaud, autor d'Amants, heureux amants, deutors ambdós, Joyce i Larbaud, de la tècnica narrativa que Edouard Dujardin utilitzà per a la seva novel·la Les lauriers sont coupés. El cafè, com podeu suposar, era a tocar de la rue Gît-le-Coeur i, malgrat que aquesta trobada mai no transcendí, excepte en unes notes manuscrites que l'escriptor dublinès llegà a Sylvia Beach, de la Shakespeare & Co, en les quals confessa que tots dos sortiren inebriats del local, volgué incorporar a la seva gran obra el topònim del carrer i ho féu en un fragment que parla de Kevin Egan: «Ella està fenomenalment a gust sense el seu proscrit, senyora, a la rue Gît-le-Coeur, canari i dos hostes d'upa». Sospit que James Joyce usa el nom del carrer de la mateixa manera que, molt posteriorment, Berlanga cita l'imperio austro-hongarès en les seves pel·lícules, com un sortilegi o com una incrustació que personalitza el crim.
I encara en la dècada dels trenta, el fotògraf Brassaï, acompanyat pel poeta Jacques Prévert i per una meuca coneguda, en la nit de París, per Nini peau de chien, (quin nom més bell, Nini pell de ca!) a qui Kiki de Montparnasse li dedicà una cançó quan actuava al Jockey-Bar, visitaren un bordell, en el número tres del carreró Gît-le-Coeur, el qual estava reservat als homosexuals. Brassaï en féu unes fotografies que s'havien d'incloure a l'apartat «Sodome et Gomorre» del seu llibre Paris de nuit, però finalment foren substituïdes per unes altres de Le Monocle, un bar de lesbianes on tot el personal, femení per descomptat, inclosa la mestressa, anava vestit de mascle.
Més recentment, a finals dels anys seixanta, hi havia, en el mateix carrer Gît-le-Coeur, quasi bé davant l'esguard modern, una pensió humida, de parets descrostades, habitada per desheretats i clochards, en el primer pis de la qual va exercir el seu ofici, durant molts d'anys, un tatuador que, malgrat la seva aparença desendreçada, tenia fama, entre els mariners, de fer els millors tatuatges de la ciutat, i encara de tota la riba del riu. La seva especialitat eren els tatuatges en les zones més sensibles del cos i de la pell i, en conseqüència, en les intimitats que els amants abandonaven a les escriptures secretes del desig i de la penombra. Lluc Malferit, mallorquí d'efímera vida plàstica i literària, el conegué a principis dels setanta. Precisament en un dels passatges de la narració El contracte, una edició limitada d'autor, parla breument de la tasca que Pierre Congre executà en una anca de na Marina Roques.
