La situació del PP

El guió previst que pareixia complir-se des de feia un any fins el passat setembre era perfecte per al PP. S'evidenciava davant dels ulls de qualsevol observador: pau en el congrés i glòria per a Jaume Matas, al qual se li llevarien les noses dels casos Bitel i Mapau, i, així, podria ser proclamat, més fàcticament que oficialment, candidat a la presidència del Govern com a líder amb pretensions de govern amb majoria absoluta o bé amb pactes amb UM o PSM, partits als quals se llançaven cables per eixamplar encletxes en el Govern amb vistes al debat de Política General. De fet, però, aquest ja era un guió rectificat quant al candidat. Perquè a la primavera passada, el maig, els entorn de Matas donaven per segur que la candidatura seria confirmada inclús abans del congrés. Era el lògic. Però arribà la consigna de Madrid que no era «necessari» que el congrés designàs el candidat. Només fa un mes, just abans del congrés conservador, dos dels membres de l'actual direcció explicaven privadament que el malestar amb aquesta indefinició era molta, dins el partit, però que estaven segurs que Madrid el novembre o, tot estirar, el desembre, confirmaria Matas com a candidat. Passat el congrés, se troben la notícia publicada que ni això: que ara hauran d'esperar a tenir candidat fins el març. Aquest «handicap» se notà en el debat. Antich guanyà perquè demostrà lideratge, en connivència amb UM i l'estranya actitud totalment entregada del PSM i EU, mentre que Els Verds van a la seva. Les esperances del PP que el debat escenificàs les grans divergències reals i existents en el si del Pacte s'esvaïren. Per no haver, no hi hagué tan sols els desmarcaments que haguessin estat del tot raonables. Però no és només el resultat del debat o la manca de candidat, el dolent per al PP. És que les estratègies de tensió de la primavera amb vistes a l'estiu (gran crisi econòmica, desastres amb l'ecotaxa, pànic social, rebel·lions empresarials...) fracassaren estrepitosament. A més, la situació interna del PP és ben lluny de ser pacífica, tot i que sí és aparentment tranquil·la: el canyellisme tanca files per blindar Catalina Cirer però «passa» totalment de Matas. I, per si tot això no bastava, ara ja els ha arribat que a Madrid els periodistes que van a dinars, sopars i a prendre cafès amb polítics capitalins, conten que Eduardo Zaplana, el ministre, amic i valedor de Matas, assegura que el mallorquí quedarà de ministre i que la candidata serà Rosa Estaràs. Potser no passi de ser un de tants rumors interessats, però no deixa de tenir un cert valor il·lustratiu del desastre en què s'ha convertit el PP balear. Queden set mesos per a les eleccions i no tenen clara cap estratègia electoral, el debat ha estat horrible per als seus interessos, el canyellisme juga contra Matas més que mai, i no és que no sàpiguen si serà Matas o no el candidat, sinó que saben que Matas no ho vol ser, no actua com a candidat, i que l'únic que vol és que Zaplana li aconseguesqui quedar a Madrid, amb la qual cosa sense programa propi, ni estratègia electoral, ni tàctica per a possibles pactes, no és que esperin Matas, és que se desesperen contra Matas. Per tant, perdran? No necessàriament. Saben que a pesar que Matas ha convertit el partit hegemònic de Balears en un desastre total i absolut, tenen el ressort del vot en clau nacional que els afavoreix i que tornar a repetir tan mals resultats com el 1999, si bé Matas ho podria aconseguir, és difícil. Encomanar-se al vot nacional o que el que suposadament digué Zaplana sigui cert. Són les dues úniques esperances que tenen.