Quin model audiovisual per a les Balears?

En principi la proposta pareix encertada: ¿quina arma més poderosa hi ha per a la promoció d'una llengua que la de la seva difusió a través de les ones radiofòniques i televisives? La ràdio i la televisió arriben pertot, és cert, molt més que la premsa, limitada sempre a un sector de públic interessat a llegir. Però no basta que en principi la proposta paregui encertada perquè la seva realització efectiva ho sigui, encertada. I és sobre aquesta realització possible que vull fer les següents reflexions.

Perquè una televisió o una ràdio siguin això que ara se'n diu «competitives» han d'oferir programes de qualitat i qualcuns de no tanta qualitat, però atractius perquè la gent s'hi enganxi. Si una televisió o una ràdio és competitiva, la gent la mirarà o l'escoltarà, i aleshores s'acostumarà a la llengua en què aquella emissora s'expressi. Si es tracta d'una emissora que s'expressa en català, la gent associarà qualitat o atracció amb llengua catalana, i segurament això n'apujarà el prestigi social i farà que la gent que no en sap, de català, s'hi interessi i probablement n'aprengui. És lògic que sigui així, perquè el català tendrà un valor com a mitjà de transmissió d'uns contenguts interessants.

Però si la televisió o la ràdio no ofereixen una programació que sigui atractiva per al públic, aleshores seran minoria els qui la seguiran, com és natural. I si aquesta emissora s'expressa en llengua catalana, ben segur que «català» anirà associat a poc interès, a pesadura, a minoria i, potser, a manca de qualitat. En lloc d'apujar el prestigi de la llengua catalana, tal emissora contribuirà a fer"ne una llengua encara més minoritzada socialment. Per fer una televisió i una ràdio que siguin competitives i, per tant, compleixin la funció de prestigiar la llengua en què s'expressen fan falta moltíssims de recursos econòmics, perquè només amb recursos es poden adquirir els mitjans tècnics necessaris i es poden contractar els millors professionals que realitzin els programes adequats. Sobretot a la televisió, però també a la ràdio. ¿Es poden fer informatius de qualitat, amb corresponsalies als punts més generadors de notícies del planeta, amb persones que no es conformin a rebre la notícia, sinó que la cerquin, amb equips d'investigació periodística, etc., si no hi ha una disposició monetària important? No. ¿Es poden produir sèries dramàtiques, de bons autors i amb bons directors, tècnics diversos i actors, sense que hi hagi una disposició monetària important? No. ¿Es poden produir bons programes d'entreteniment (concursos, espais musicals, varietats...) sense que hi hagi una disposició monetària important? No. ¿Es poden doblar al català dignament pel·lícules estrangeres si no hi ha una disposició monetària important? No... A totes les qüestions que posem en aquest sentit haurem de respondre «No, si no hi ha una disposició monetària important». I ara ve la següent qüestió: ¿quants de mils de milions d'euros està disposada a gastar la comunitat (poc) autònoma de les Balears per posar en marxa una televisió i una ràdio que siguin competitives i per tant compleixin la funció de prestigiar la llengua? Sé ben cert, per la poca disponibilitat financera que té la comunitat, que el pressupost previst just just serviria per obrir una nova ràdio local, potser d'abast interinsular, però essencialment basada en l'actualitat de l'arxipèlag. Una ràdio domèstica, vaja. D'una televisió completa, mínimament comparable a TV3, res de res, ho tenc ben clar. Aleshores, ¿de quin model audiovisual parlam? ¿De fer més emissores locals i localistes? ¿De coordinar les que ja hi ha? No hi tenc res en contra, però no ens enganem, que amb això no represtigiarem gaire més la llengua...

La solució real, relativament poc costosa i molt més efectiva, és aconseguir que les emissores de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió es converteixin també en les emissores de referència de les Balears: que als informatius no ens tractin com a una regió espanyola més, sinó com a part de la informació central de casa; que així com fan informatius comarcals de les 4 províncies principatines, en facin també de les Balears; que al mapa del temps no hi sortiguem secundàriament, després del mapa detallat de les 4 províncies, sinó amb el mateix detall; que als esports parlin més del Mallorca i no el tractin com a un equip de fora, sinó propi, com el Barcelona, l'Espanyol o el Gimnàstic de Tarragona; que quan fan un concurs no ofereixin com a premi un «viatge a Mallorca»; que en els programes d'entrevistes hi surtin amb freqüència personalitats de les nostres illes; que es facin també retransmissions de concerts o d'esdeveniments culturals o socials des de les illes; que en la llengua pretesament estàndard dels presentadors, tant d'informatius com d'altres tipus de programa, no s'excloguin sistemàticament formes i paraules pròpies de les Balears; que deixin de dir «Palma de Mallorca», apel·lació provinciana espanyola; etc.

Aconseguir tot això és una qüestió de voluntat política, però ben poc costosa: una corresponsalia amb cara i ulls a Mallorca, amb subdelegacions a les altres illes, ben coordinada amb els serveis centrals de les emissores corresponents, i gairebé res més. I d'això sí que se'n podria fer càrrec el pressupost balear, i si hagués de contribuir una mica a les despeses generals de manteniment de la infrastructura dels centres emissors i dels repetidors, és ben segur que no li costaria tant com muntar"ho tot de bell nou.

En fi, un model audiovisual propi per a les Balears només pot ser realment factible dins el nostre marc nacional: la catalanitat. No només perquè aquest és l'únic marc dins el qual tenim una mínima possibilitat de supervivència en el futur, sinó també perquè, senzillament, ja hi ha molta de feina feta i només ens hi hem d'afegir, condició econòmicament ben assequible.

De totes les maneres hi ha altres coses a fer dins aquest camp, de què parlarem un altre dia.