Des de sempre que ho tenc dit: he coneguts homes importants, empresaris poderosos, terratinents rics de finques i doblers fets, que al carrer i en el tracte amb la gent són persones molt normals, critiquen les teves idees però a la vegada també accepten crítiques a les seves, i qualque pic conviden a beure a la taverna i d'altres deixen que els convidis tu. A les mogudes populars no pots comptar amb ells, però. Estan per damunt segons quin bé i quin mal. No tenen cap problema, i si el tenen, qualcú a sou els ho resol. Però vaja, resulten bastant tractables. També n'he coneguts que no. Que estan tan acostumats a manar i que els riguin les gràcies, els acudits, que fan vertadera plorera. Tant ells mateixos com els llepaculs que els envolten i els fan de mariatxis.

Aquests darrers solen tenir una mirada freda i desafiant i no riuen mai, pobra gent, la qual cosa els ha de congriar una úlcera estomacal, fort i no et moguis. Sempre sembla que els deus i no els pagues. Quan hi ha auditori suficient solen bravejar del darrer cotxe, la finca, les oliveres mil·lenàries que s'han fetes dur de Jaén, l'últim viatge turístic, molt enfora... I no t'ho conten: ho ostenten, ho enverguen, t'ho refreguen pels nassos fil per randa. Fins i tot detalladament els doblers que s'hi han gastat, en la feta. Caminen una mica eixancats, com si anassin escaldats, com si els collons no els cabessin a l'entrecuix, normalment una mà dins butxaca i l'altra balancejant, com quan feien la «mili». Si volen amics, els compren; sovint sols amb el miserable preu d'un sopar, i clar, els surten de mala qualitat, els amics, ja sabeu, si pagues amb cacauets, sols compres micos.

Però encara hi ha una altra qualitat de personal que, sense poder fer segons què per mor del seu limitat pressupost familiar, pretenen passar pel que no són, viure millor del que poden, bravejar del que no han fet ni tendran possibilitats de fer mai en la vida, s'endeuten fins al moll dels ossos per comprar-se un 4x4 que no han de menester per a res, les seves finques es redueixen als noranta metres quadrats de l'àtic on viuen i ves a saber la hipoteca quan fineix, juguen al tennis, darrerament al golf, que vesteix més, i normalment es divorcien abans dels quaranta anys. No em demaneu per què, que jo no som un sociòleg i em limit a posar per escrit unes observacions que, en cas de trobar qualque lector, sols serviran per fer-li passar l'estoneta i prou. Són els estufats, els que no vigilen la llet al foc i els vessa del perol, els errats de comptes.

Arribat aquí d'aquest pretès article, m'he demanat i concedit mitja hora de téntol i he pujat a la papereria Servera a comprar un diari, com quasi cada dia, per orejar la closca. El País era. En primera plana llegesc: «Defensa pidió prestado el carro Leopard que exhibió en el desfile de Madrid». I a la pàgina 22 continua: «El carro de combate Leopard 2E que el pasado día 12 desfiló por el paseo de la Castellana como estrella de la parada militar del Día de la Fiesta Nacional será trasladado el lunes a Santander, para embarcar de regreso a Alemania. En total, el nuevo tanque, que llegó el pasado día 7 a la base de Torrejón a bordo de un avión Antonov, habrá estado en España 15 días. Defensa ha pagado por la estancia 112.000 euros (18.635.232 pesetas)». Estira que ve peix! Que basti, ostres!

I jo que, quan ho vaig veure una mica per televisió, al desfilament tant míssil, tant rei i príncep i militars d'extrema graduació uniformats i carregats de medalles, tants guàrdies civils vestits de «bonito», tanta bandera, tanta cosa, ja vaig pensar: l'estufera els mata als mesetaris, imaginau-vos ara quan he sabut això altre del carro de combat manllevat. Quin numereeeet! En una paraula... I he canviat el titular, que era un altre.