D'una forma casual, ben bé serendípica, un estudiant del MIT va descobrir, vers la meitat de la passada dècada, que la pell humana servia com a conductor per transmetre dades "bits" entre persones o entre objectes, com telèfons o agendes electròniques. Les coses, si fa no fa, varen anar així: en el context d'un dels projectes estel·lars del MIT, conegut amb el nom de «Things that think», «Coses que pensen», varen instal·lar tot un seguit de sensors a un violoncelista famós. La idea era simple i sofisticada, es tractava de recollir amb aquests sensors, en forma de corrents elèctrics, els moviments i posicions relatives de l'arc i del violoncel i, d'aquesta manera, aconseguir diverses virgueries, entre les quals ocupava un lloc rellevant el que un autòmat pogués tocar el violoncel ben igual que el concertista humà. Però, de bon començament, les coses no acabaven d'anar bé, ja que hi havia moltes interferències d'origen desconegut que feien inservibles els senyals recollits. Va ser aleshores quan Thomas Zimmerman, un estudiant del MIT, que feia feina per IBM, va demostrar que les interferències eren degudes al fet que una bona part del corrent recollit per l'arc del violoncel es perdia a través del cos del violoncelista gràcies al contacte entre aquest i l'arc. Convé dir, en aquest punt, que Zimmerman, no era un desconegut en el camp de la interacció entre humans i ordinadors ja que, l'any 1982 havia inventat el guants de dades, un estri indispensable per avançar en un concepte incipient aleshores com era la realitat virtual.

La descoberta de Zimmerman va obrir tot un nou món de possibilitats que, ben aviat, varen rebre el nom de xarxes d'àrea personal i que es distingeixen de totes les altres conegudes fins el moment pel suport físic que fan servir per transmetre les dades: en tant que les altres fan servir fils o l'aire, el suport per a les xarxes d'àrea personal és la pell humana. L'any 1996, a una de les fires més importants del món de l'electrònica, va ser exhibit el prototipus d'un sistema que permetia, mitjançant una simple encaixada de mans, l'intercanvi de dades de la tarja de visita dels dos saludants. Un prototipus que va servir per que molts, i jo entre ells, féssim una mica de befa sobre allò que ens deparava el futur. Tanmateix, jo no havia tornat a sentir res d'això fins que, la setmana passada, va sortir als diaris la notícia que l'empresa de telefonia japonesa NTT DoCoMo havia desenvolupat un sistema comercial que implementa efectivament una de les primeres xarxes d'àrea personal i que permet, pel simple contacte de la pell, l'intercanvi de dades entre persones o entre persones i objectes, com l'agenda electrònica, a la fantàstica velocitat de fins a 10 megabits per segon (per entendre'ns, una línia ADSL domèstica pot arribar, teòricament, als 256 quilobits per segon).

Segons l'empresa japonesa, el mercat per a aquest sistema està entre els molts usuaris que van amunt i avall carregats de telèfons mòbils, agendes electròniques, ordinadors personals i similars. Objectes que difícilment es podien comunicar entre ells i que, ara, gràcies a aquestes xarxes veuran facilitada enormement la seva capacitat d'interacció. Diuen també els experts que, més enllà d'aquest diàleg entre objectes i persones, les possibilitats d'aquestes xarxes poden arribar a sistemes d'identificació d'usuaris, de tal manera que podrem transmetre el nostre jo electrònic mitjançant un simple contacte, la qual cosa ens pot obrir portes i sistemes de tota casta, que ens identificarien només que els tocàssim. Unes possibilitats que tenen tant de suggerent com de regirador. N'hi ha prou a imaginar que, si no anam vius, l'intercanvi de fluids corporals associats a determinades relacions humanes podrien anar acompanyades d'indiscrets i no desitjables intercanvis, filtracions més aviat, de dades personals. Tanmateix, això de les xarxes d'àrea personal no deu ser una cosa tan contra natura com pot semblar inicialment. Fet i fet, Miquel Àngel, en la seva magnífica interpretació de la Creació d'Adam, atribueix al contacte entre la punta de dos dits la infusió de vida que Déu va fer als humans. De moment ja hem arribat a les dades. I és que per algun lloc s'ha de començar.