D'una forma casual, ben bé serendípica, un estudiant del MIT va
descobrir, vers la meitat de la passada dècada, que la pell humana
servia com a conductor per transmetre dades "bits" entre persones o
entre objectes, com telèfons o agendes electròniques. Les coses, si
fa no fa, varen anar així: en el context d'un dels projectes
estel·lars del MIT, conegut amb el nom de «Things that think»,
«Coses que pensen», varen instal·lar tot un seguit de sensors a un
violoncelista famós. La idea era simple i sofisticada, es tractava
de recollir amb aquests sensors, en forma de corrents elèctrics,
els moviments i posicions relatives de l'arc i del violoncel i,
d'aquesta manera, aconseguir diverses virgueries, entre les quals
ocupava un lloc rellevant el que un autòmat pogués tocar el
violoncel ben igual que el concertista humà. Però, de bon
començament, les coses no acabaven d'anar bé, ja que hi havia
moltes interferències d'origen desconegut que feien inservibles els
senyals recollits. Va ser aleshores quan Thomas Zimmerman, un
estudiant del MIT, que feia feina per IBM, va demostrar que les
interferències eren degudes al fet que una bona part del corrent
recollit per l'arc del violoncel es perdia a través del cos del
violoncelista gràcies al contacte entre aquest i l'arc. Convé dir,
en aquest punt, que Zimmerman, no era un desconegut en el camp de
la interacció entre humans i ordinadors ja que, l'any 1982 havia
inventat el guants de dades, un estri indispensable per avançar en
un concepte incipient aleshores com era la realitat virtual.
La descoberta de Zimmerman va obrir tot un nou món de
possibilitats que, ben aviat, varen rebre el nom de xarxes d'àrea
personal i que es distingeixen de totes les altres conegudes fins
el moment pel suport físic que fan servir per transmetre les dades:
en tant que les altres fan servir fils o l'aire, el suport per a
les xarxes d'àrea personal és la pell humana. L'any 1996, a una de
les fires més importants del món de l'electrònica, va ser exhibit
el prototipus d'un sistema que permetia, mitjançant una simple
encaixada de mans, l'intercanvi de dades de la tarja de visita dels
dos saludants. Un prototipus que va servir per que molts, i jo
entre ells, féssim una mica de befa sobre allò que ens deparava el
futur. Tanmateix, jo no havia tornat a sentir res d'això fins que,
la setmana passada, va sortir als diaris la notícia que l'empresa
de telefonia japonesa NTT DoCoMo havia desenvolupat un sistema
comercial que implementa efectivament una de les primeres xarxes
d'àrea personal i que permet, pel simple contacte de la pell,
l'intercanvi de dades entre persones o entre persones i objectes,
com l'agenda electrònica, a la fantàstica velocitat de fins a 10
megabits per segon (per entendre'ns, una línia ADSL domèstica pot
arribar, teòricament, als 256 quilobits per segon).
Segons l'empresa japonesa, el mercat per a aquest sistema està
entre els molts usuaris que van amunt i avall carregats de telèfons
mòbils, agendes electròniques, ordinadors personals i similars.
Objectes que difícilment es podien comunicar entre ells i que, ara,
gràcies a aquestes xarxes veuran facilitada enormement la seva
capacitat d'interacció. Diuen també els experts que, més enllà
d'aquest diàleg entre objectes i persones, les possibilitats
d'aquestes xarxes poden arribar a sistemes d'identificació
d'usuaris, de tal manera que podrem transmetre el nostre jo
electrònic mitjançant un simple contacte, la qual cosa ens pot
obrir portes i sistemes de tota casta, que ens identificarien només
que els tocàssim. Unes possibilitats que tenen tant de suggerent
com de regirador. N'hi ha prou a imaginar que, si no anam vius,
l'intercanvi de fluids corporals associats a determinades relacions
humanes podrien anar acompanyades d'indiscrets i no desitjables
intercanvis, filtracions més aviat, de dades personals. Tanmateix,
això de les xarxes d'àrea personal no deu ser una cosa tan contra
natura com pot semblar inicialment. Fet i fet, Miquel Àngel, en la
seva magnífica interpretació de la Creació d'Adam, atribueix al
contacte entre la punta de dos dits la infusió de vida que Déu va
fer als humans. De moment ja hem arribat a les dades. I és que per
algun lloc s'ha de començar.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.