Ara que els irlandesos han dit que volen ser part d'Europa, l'atenció de tot Brussel·les s'ha transferit immediatament al debat sobre qui haurà de pagar per l'expansió. La festa dels que celebren que puguem engrandir el club fins a 25 països ha estat amargada per uns quants que no han deixat d'avisar que els vertaders problemes comencen quan arriba la factura i tots els que són a la taula han de posar mà a la cartera. Els que no pagaran, perquè si no no entrarien a la UE, són els països de l'Est. Ells volen cobrar. Els que ja paguen molt no voldran pagar més, com els alemanys, els britànics i els holandesos. I la resta, que fins ara ha cobrat i veuen amenaçats els seus ingressos, com Espanya i França, tampoc no ho tenen gens clar. La discussió serà interminable. Però al final, el resultat de l'expansió serà que tots els integrants actuals de la UE, amb molt poques excepcions, més prest o més tard, es convertiran en contribuents al sistema de la UE. Tots pagarem. No hi ha altra manera de cobrir les despeses d'aquesta administració gegantina i subvencionar la reconversió de l'est europeu. A la llarga, és a dir, en uns deu anys, el resultat d'aquest canvi serà una millora en el control sobre la despesa de la UE, i una vigilància molt més rígida de les adjudicacions d'ajudes europees. Fins ara la UE ha estat una repartidora. Els criteris que s'han aplicat per determinar com es gastava els doblers, o si es feien servir de la manera més eficaç, sovint han estat poc consistents. El que pot passar en deu anys és que almenys tots els antics membres de la UE es converteixin en vigilants de les maneres de Brusel·les, i demanin més eficiència al sistema europeu. És una millora que fa bona falta. No hi ha res com estar obligat a pagar la factura per despertar un interès perquè els comptes estiguin ben fets.