La cinquena legislatura de la nostra autonomia ja es troba a la recta final. D'aquí a poc més de mig any els ciutadans serem cridats a les urnes per emetre el nostre veredicte. I, per primer cop en la història, haurem tengut l'oportunitat de comparar entre el que va ser el govern de la dreta i el que ha estat el del centre esquerra.
És clar que el balanç que es pot fer de la gestió del que s'ha vengut a anomenar Pacte de Progrés ha de ser forçosament molt diferent segons la ubicació ideològica del qui el faci, i això és del tot normal. Després de les provatures que es varen fer als inicis de la transició degut a la manca de coneixença dels partits i els seus líders i el nul entrenament democràtic dels electors, en poc temps es va arribar a una situació política marcada per l'estabilitat, amb una moderadament accentuada fidelitat del vot. Els polítics això ho saben i per tant, haurien d'entendre que la reedició de la seva elecció està condicionada, en primer terme, a la satisfacció de les expectatives dels seus votants anteriors i, en segon lloc, però en molt segon terme, a l'engrescament de nous electors. En molts de casos l'actual majoria parlamentària ho ha sabut veure i ha tirat endavant la creació de nous parcs naturals, l'ecotaxa, la llei de paritat electoral, la igualtat d'oportunitats a l'hora d'elegir el centre escolar, la convocatòria d'oposicions amb igualtat d'oportunitats per a tothom, etc., malgrat les dures crítiques de sectors socials que es varen veure beneficiats per les polítiques del Partit Popular i no volien perdre la seva situació de privilegi. Però en altres han vacil·lat entre la fidelitat als seus simpatitzants i les ganes d'atreure cap al seu projecte persones d'ideologia contraposada. El resultat és que en segons quines actuacions s'han quedat a mig camí, han decepcionat els que confiaven en ells i tammateix no han estat capaços d'assolir el vistiplau dels sectors conservadors als quals volien fer la bona. El cas més flagrant d'aquest tipus d'actuació ha estat el de la política de transport.
Quan l'anterior govern, presidit per Jaume Matas, va presentar el seu famós pla de carreteres que pretenia crear un cinturó d'autopistes al voltant de les costes de Mallorca, tot d'una es varen aixecar ciutadans d'arreu dels municipis afectats que es varen agrupar en plataformes per fer sentir la seva veu discordant. Aquesta gent, que deia no a les autopistes pel seu elevat consum de territori i la seva potenciació del vehicle privat, poposava, com a alternatives, el retoc dels punts negres de les carreteres existents, la descentralització administrativa i la millora de la xarxa de transport públic, amb la recuperació del ferrocarril i la modernització de les línies d'autobús. Els partits que ara formen el Pacte de Progrés varen acceptar l'envit i es comprometeren a dur a la pràctica les seves reivindicacions. És lògic suposar que la majoria dels qui defensaven aquesta línia votaren un o altre partit dels qui avui governen i giraren l'esquena al Partit Popular. Com a constatació d'aquest fet basta veure quins foren els percentatges de vot del PP a Campos, Porreres, Felanitx i Manacor les darreres eleccions autonòmiques i municipals i comparar-los amb els de 1995. Només a Llucmajor el PP aconseguí mantenir-se.
Ara, emperò, el Govern vol convertir la carretera de S'Arenal en una autovia mal feta, amb quatre carrils com una autopista, però tres rotondes com una carretera comarcal, el que indigna els qui lluitaren en contra de l'autopista i, tammateix, no satisfà els qui la defensaren al seu moment. Tampoc no s'ha mogut un dit en dotar aquests municipis d'un transport públic digne, el que sí s'ha fet a altres indrets de Mallorca. Ni tan sols s'ha encetat cap estudi sobre la reobertura de les antigues línies de tren Palma-Santanyí i Palma-Felanitx. No és estrany que davant aquesta situació ja hi hagi moviments pel renaixement de les antigues plataformes en contra de l'autopista i a favor del tren de la comarca del Migjorn.
Cal una política de transport decidida, amb uns objectius clars: o bé s'opta per la promoció del transport privat i es fa una autopista ben feta, que és el que reclamen els conservadors, o bé se decideixen per donar prioritat al tansport públic i deixen aparcats els desdoblaments i les autovies i es dediquen a reobrir totes les antigues línies de tren i algunes altres de noves, que és el que demanen els progressistes, però fent les dues coses amb un pic, a poc a poc i malament, no tendran contents ni els seus votants ni els de l'oposició.
