UM, entre els actes del vintè aniversari de la seva fundació, ha retut un homenatge a Josep Melià i Pericàs, un dels co"refundadors del partit l'any 1993. Per la gran personalitat humana de Melià s'ha teixit entorn seu una evident dualitat: un discurs políticament correcte d'admiració pública quasi general, i un altre de política real que implica que amb Melià, sigui injust o no, es simbolitza i personalitza el desencontre, definitiu segurament, dels diferents grups, grupúsculs i famílies nacionalistes a Mallorca i Balears. Potser, doncs, aquest homenatge d'UM sigui el símbol de que hi ha coses que mai no canvien, com aquesta separació absoluta del nacionalisme illenc. La figura política de Melià ho permet resseguir al llarg de quasi les tres darreres dècades. Quan el jove Josep Melià es presenta a les eleccions a Procurador en Corts en Representació Familiar (1974) rep el suport actiu de membres de l'esquerra, extrema esquerra i de l'autoctonisme i/o nacionalisme ideològic d'aleshores. Aquella aparent unitat possiblement dugué el polític a pensar que entorn seu es podria generar una opció política d'ample ventall ideològic unida per l'autoctonisme: fos regionalista en part, o per a d'altres nacionalista; fos catalanista, balearista o insularista. El seu desig de protagonisme personal hi era o, com a mínim, així era vist pels altres sectors que s'anaven estructurant. L'estiu de 1976 el seu amic Antoni Tarabini intenta que el PSI l'accepti com a militant, en una primera passa cap a la convergència amb altres grupúsculs nacionalistes, però el Consell Polític d'aquest partit ho rebutja. Aquell estiu quelcom es trenca. I encara ara, almanco en part, segueix trencat. Melià, després del rebuig del PSI, optà per intentar crear un partit mallorquí que estàs confederat amb el partit que s'estava parlant de crear a Madrid sota el lideratge nacional d'Adolfo Suárez (això era ja a inicis de 1977), amb el qual es presentaria a les eleccions. El partit autòcton seria el Nacionalista Mallorquí (després UA, amb afegits) i el nacional el que aleshores se'n deia Bloque Democrático y Social (després UCD) i que tenia, al dir de la premsa d'aleshores, en les cares de Melià i del qui era batle reformista de Palma, Paulí Buchens, els seus «naturals» líders a Balears. Però l'opció nacional de Melià s'esvaeix ràpidament. A Madrid s'autodesplaça o el desplacen de la formació d'aquell partit i ell en respon criticant amb una duresa enorme l'UCD («milionaris desitjosos de protagonisme social», «fills de bones famílies», «cada cop més a la dreta», «elit perenne», «grup d'interessos»... escriu amb amargura l'1 de maig de 1977). Els mateixos dies centra en un partit «mallorquinista no catalanista», «moderat no radical» (en referència al PSI) les seves esperances: la Unió Autonomista (UA) com a paraigua electoral de grupúsculs nacionalistes i autoctonistes (GASI, PNM...). UA tenia des de setmanes abans decidit qui seria el candidat al Congrés: Gregori Mir. Al mateix temps que Melià perd les esperances a Madrid, hi ha una reunió a Bunyola, on Melià s'imposa i desplaça Mir. Aquest abandona UA. Paral·lelament, els contactes amb el PSI no es reprenen, sinó que hi ha guerra larvada. El divorci és total. Arriben les eleccions. Desastre. Melià desapareix, agobiat pels deutes. El 1978 la premsa diu que inspirarà un col·lectiu de reflexió i debat nacionalista. Però no s'arriba a crear. El 1979 accepta entrar en el govern Suárez i s'integrarà en UCD posteriorment, del qual en sortirà per anar al CDS, que el 1987 a darrera hora truncà a Balears (amb UM) un pacte per desallotjar el PP del govern balear (el president havia de ser Francesc Quetglas, avui conseller socialista). Després trenca amb Suárez i crea una plataforma nacionalista balear que, finalment, serà un dels grups que donaran la cobertura ideològica a la re"fundació d'UM (1993). Aquell cisma de 1976, mai suficientment ben explicat pels seus protagonistes, caracteritzà el nacionalisme a Balears per comparació inversa amb el català, on els espais semblants optaren per la col·laboració (CiU) amb prou èxit. I fins ara. Potser que ara UM re"intensifiqui el llegat ideològic i polític de Melià diu molt de com estan les coses entre els nacionalistes. Igual que fa quasi trenta anys. Curiós.