Existeix una ancestral tendència, arrelada afecció als pobles, grossos i petits, fins i tot de les famílies, la tribu, d'escenificar diverses coses, fets, efemèrides, unes vegades amb una miqueta d'excusa històrica i d'altres ni tan sols és necessari això, basta una flaire, un esquifit perfum de llegenda per dur a terme una representació escènica, tant en un escenari teatral com al mateix carrer o plaça. L'espontaneïtat, la manca de professionalitat dels actuadors és l'excusa perfecte per conferir-los «autenticitat» popular, atavisme, pàtina de coses que s'han de fer, perquè neixen de les més fondes arrels del poble. La veritat de ver la tenc més confusa, més dubtosa, però això no té la més remota importància, potser.
Exemples en podem trobar a balquena. Els moros i cristians de Pollença, que hauríem de mirar de posar els peus plans en terra, ara com ara, a la vista de la quantitat de magribins que ja hi comença a haver per aquí. Potser s'haurien de suavitzar positures, qualque any deixar-los guanyar per l'any vinent reconquerir la vila, jo que sé... Lo pi de Ternelles i «u gall» a dalt de tot, qui l'agafa és seu. El mateix dit dels moros i cristians serveix per a Sóller, on les valentes dones varen fer no res tota la masclada sollerica, conten. O a Calvià i el desembarcament de lo alt Rei en Jaume. O el corb ensinistrat que ofereix un tros de pa al frare (que el recordat Jaume Moncades també en va tenir un de corb ensinistrat, per cert, i el va ensenyar a parlar com si fos un lloro qualsevol, ell). O les bestieses que li fan al bou de Fornalutx. O les amollades d'ànneres de Ca'n Picafort, absolutament il·legals, però és igual, ja pagarem la multa, diu en Del Olmo, el batle de Santa Margalida, el poble ho vol així, aclareix. Sense recordar que fa dos mil·lenaris clavaren a la creu el Crist perquè el poble ho volia així. O no fa tant, a Alemanya, en Hitler es va fer amb el poder i es va transformar en l'amo de la vida i la mort, sobretot la mort, d'un bon grapat de milions de persones humanes, també perquè el poble ho volia així, sembla, precisament.
I això sol passar per tot arreu. Els valencians potser són els campions universals en això de pomposes escenificacions diverses amb bombo, platerets, lluentons i espases de fusta, foc i renou. Sobretot renou a rompre.
I no en parlem de les manifestacions religioses, actes sacramentals. Betlems vivents, processons de Setmana Santa... Sempre recordaré els dotze sermons de la meva infància, quan, dins la parròquia de Santa Maria de Sineu, n'Antoni «Capsibo», un allotjat a l'hospici, disfressat del Crist carregat de cadenes i amb una perruca més que estantissa, amb gran enrenou queia per terra tres vegades. I jo: mon pare, que es deu haver fet mal? I ell: no Bielet, no ha caigut de ver, sols ho fa veure. I Jo: Aaaah!
Però encara enguany he descobert una altra escenificació popular. Com cada any quan arriba aquest temps tardoral, anam a Herce, al bell cor de La Rioja, un poblet de devers cinc-centes ànimes, on la gent ja em coneix, si no pel meu nom, almenys com «el mallorquín». I bevem vi i menjam xotet rostit. Un matí, a l'únic bar del poble: la llar de la 3ª edat, fullejant el diari de la zona llegesc: «Los de Andosilla han vuelto a fracasar en el intento anual de robar a San Cosme y San Damián a los de Arnedo». Fotre, i això de què va? Seguidament explica que aquest any no hi ha hagut incidents d'importància, gràcies a Déu. M'inform i arrib al coneixement que: els dits sants metges són els patrons del poble d'Arnedo (La Rioja), i que a molts pocs quilòmetres hi ha el d'Andosilla (Navarra). Tots els anys, per Sant Cosme i Sant Damià, els d'Andosilla vénen a Arnedo i escenifiquen l'intent de robatori dels busts dels sants. Els d'Arnedo repiquen les campanes en senyal d'alarma i es tiren al carrer fent una murada humana al carrer de sortida del poble. I hi ha empentes i manotades i «patxaran» a l'uf, qualque nas rebentat i algun ull de vellut. Com a Pollença amb els moros i cristians i el «mesclat». Quines coses, eh?
