Independentment dels acords i les discrepàncies manifestades pels països occidentals sobre les maneres de combatre el terrorisme internacional, ja és difícil, a hores d'ara, mantenir dubtes sobre l'existència d'unes grans xarxes terroristes, amb ramificacions en els cinc continents i amb finançament d'importantíssimes organitzacions econòmiques, que han penetrat multinacionals i estructures estatals. Al marge de la problemàtica atribució a al-Qaeda de l'atemptat de Bali, seria un error greu pensar que les advertències d'aquesta organització constitueixen tan sols un perill per als EUA i els seus col·laboradors. És menester un ampli acord a neutralitzar els afans venjatius de l'integrisme, no es pot posar en dubte, però seria una temeritat de conseqüències catastròfiques respondre únicament amb la força a les agressions de què poden ser víctimes persones, valors i interessos que els integristes associen a una vaga idea d'Occident. Sense autocrítica, no podrem entendre mai el problema. I la primera reflexió que hauríem de fer té a veure amb la pobre lliçó que hem après dels fets de l'11 de setembre del 2001, data a partir de la qual no ha augmentat el nostre coneixement de l'Islam "al contrari, ja que l'hem reduït a l'àmbit del terrorisme"; i d'altra banda, amb la constatació que la comunitat internacional no ha posat els mitjans per desactivar Ariel Sharon, que ocupa un lloc tan destacat com Saddam Hussein entre els homes sense els quals el món seria millor. El coneixement de les arrels del terrorisme i el cultiu d'un principi universal de la justícia són les eines essencials per fer front a les amenaces que pesen damunt les nostres vides, valors i interessos. Només amb la força, generarem més ressentiment i alimentarem un odi que cada dia s'estén més i més.