El primer que cal dir d'Art de trobar veritat, de Pere Joan Martorell, excel·lentment editat en la col·lecció Perifèrics de Baltar, és que les deu narracions que el componen són el resultat de molta de feina acumulada, de la reiterada insistència de l'autor en uns mateixos temes durant un parell d'anys, tres o quatre si no vaig errat. Ja se sap, escriure requereix una certa caboteria. I, segurament, insistir en uns mateixos projectes "picant i repicant tota l'esquerda necessària" resulta més rendible, esdevé més productiu, que dispersar-se en nous i nous intents. Primer que la varietat, cal aconseguir la intensitat. L'estil ho requereix i és per qualque cosa que El martiri del geni és una eficaç evocació del modus operandi de Gustave Flaubert, durant la qual narració fa exposar a aquest la compartida convicció que cal escriure «bàsicament a través de l'estil, riquíssim en detalls, empestat de metàfores, primordialment a través de la forma i no pas del contingut, excloent al màxim les anàlisis morals i els judicis». Com també aconsellar a la seva estimada: «Recorda que has de ser sempre espectadora, mai protagonista. Escriu de les passions dels altres, malgrat que també puguin ser les teves». I tampoc deu esser gaire estrany que la narració que dóna títol al recull, Art de trobar veritat, m'hagi recordat d'alguna manera l'ambient d'un llibre tan flaubertià com La Tentation de saint Antoine. En qualsevol cas, la preocupació de Pere Joan Martorell per l'estil, per la forma, és més que evident i produeix els seus resultats. Especialment en Preludi en re bemoll major "una imaginària carta de Chopin a George Sand, redactada durant la seva estada a la Cartoixa de Valldemossa, tot dient-li quatre mots de la veritat", la ja esmentada El martiri del geni i la Carta de comiat d'un Van Gogh ja en l'escenari del seu suïcidi, al seu germà Theo.
Una altra característica general d'aquestes treballades narracions és la preocupació per a assolir, en cada cas, un final inesperat, que sorprengui al lector de bon de ver. Aquest és el cas, per exemple, de Coses de l'edat, La conspiració de l'atzar, La decisió o Una nit d'estiu. I també és ben possible "i plausible" que hom pugui ensumar o endevinar, amb certa facilitat, la formació professional de l'autor, que és llicenciat en Psicologia. Tanmateix, la seva preocupació pel suspens, va sempre acompanyada per la cura de la forma més adient, combinant l'estil directe de la narració dels fets amb un cert conreu de la retòrica, quan així convé, quan dóna prioritat a la creació de l'ambient i, en definitiva, a la preparació "per dir-ho així" del lector.
No puc acabar sense referir-me també a l'aprofitament que Pere Joan Martorell sap realitzar d'una munió de mallorquinismes, d'allò més usual en el llenguatge parlat de cada dia però que no solem veure gairebé mai in black and white, emprats per escrit. Tal vegada mereix donar-ne alguns exemples: «per molta befa que en facis», «per si no te n'has temut», «no arriba a glapir», «malsofridesa», «duia el fred ben arrapat», «carfit d'adjectius i d'adverbis», «es desperta grandier», «suquí i sullà», «bauxa», «fitar», «amb un altre cantet», «basca apegalosa», «escurada», «fotimer», etc., etc. Es tracta d'un aprofitament ben lícit, i ben eficaç per a evitar l'encarcarament que sovint acompanya la nostra prosa "literària i no literària.
