Xavier Trias de Bes, protaveu de CiU al Parlament de Madrid, manifestà l'altre dia a Palma la necessitat de tornar a la Declaració de Barcelona, és a dir, a la recerca d'un nou model d'Estat que superi el centralisme i on es permeti el lliure desenvolupament plurinacional dels pobles que conformen Espanya. Aquest projecte no agrada gens ni mica a José María Aznar, empenyat a aixecar macrobanderes rojigualdas en el cor de Madrid com a símbol d'un Estat quasi centralista que perdé fa dècades el tren de la història. La Declaració de Barcelona és l'autèntic repte d'aquests inicis del segle XXI. És possible anar cap a un Estat confederal on sigui la perifèria la que marqui el rumb de les llibertats i la convivència i on cada comunitat pugui arribar al màxim grau de desenvolupament social, econòmic cultural, lingüístic i educatiu sense estar subjectes a imposicions curtes de mira que només cerquen mantenir uns privilegis seculars que van perdent sentit? Aquesta és la contradicció que han de resoldre catalans, bascs, balears, valencians, aragonesos, gallecs i fins i tot andalusos. La perifèria és avui el nervi d'Espanya, i molt diferent als tòpics que encara es mantenen a un Madrid aïllat enmig d'una despoblada Castella. És possible pensar en un futur en el qual la capital d'Espanya serà costanera i no messetària? Una capital que no trepitgi, sinó que canalitzi... Això és la Declaració de Barcelona.