Àngel Garcia s'inicià en política ben jovenet, l'any 1983, de la mà d'Unió Mallorquina. Regidor d'urbanisme, no acabà la legislatura. Dimití una vegada aprovat el Pla general d'urbanisme, abans d'acabar la legislatura. Encapçalà una candidatura independent a les eleccions del 91 i ha mantingut durant les tres darreres legislatures el seu escó a l'Ajuntament d'Inca, quatre anys al govern gràcies a un pacte amb el PSOE i el PSM, i els altres vuit a l'oposició d'un govern del PP, per mor del fracàs d'aquell pacte engreixat de comandera. Han canviat moltes coses a Inca els darrers 10 anys. Potser el que més, el mateix batle Pere Rotger. 'Lo seu' és 'matxaca' comparat amb el redescobert cas de la grava de Bamusa. I és que el 'malcriat' de Garcia ha esdevingut la piconadora de la política local. Coneix Inca, el paisatge i el paisanatge, els carrers i la gent de tot pelatge, encara que no es dediqui a allisar pèl. I és inamovible en la seva costosa independència política. Quan diuen 'tots els polítics són iguals', un amic comú, que ha tractat amb molts, assenteix, però puntualitza 'si es considera que hi ha polítics i Àngel Garcia'. Garcia és aquells tipus de polític que tots tenim al cap i que no sovintegen gaire als plens ni als governs. La legislatura del 95 es guardà tant de donar suport als grups que l'acompanyaven a l'oposició com de pactar una còmoda situació amb la majoria minoritaria de Rotger. No ha tengut gaire bona premsa, pot ser, per això, per no casar"se amb ningú, i avantposar les responsabilitats del càrrec a les ambicions personals (i no li han mancat ofertes d'esquerra i de dreta). Però la seva caparrudesa ha fet mostrar el llautó a la majoria: amaguen coses. I no precisament, baix les llambordes que ballen als carrers del Pla Mirall d'Inca. Qui té per amagar és que ha abusat. I no hi ha mal més gros que el que es porta amagat.
Els partits són els canals de participació política i el partidisme és, més que tolerable, necessari pel sa debat democràtic, però té els seus límits a les institucions. Cap partit, però, avui està lliure del pecat de voler instrumentalitzar les institucions, sobretot les petites institucions com els ajuntaments. És més: massa ajuntaments són poltrones, repartidores privades, cau de gadelles,... Potser, en aquest sentit de desmamar verratons, sien bones les eleccions que vénen, que seran més autonòmiques que municipals. Però seran negatives perquè es corre el perill de perdre definitivament aquesta casta de polítics que saben que a un poble no calen tantes senyals de circulació, ni pilons, ni polígons industrials, ni entrevistes pagades a revistes de franc i un poc més d'escoltar el veïnatge, no amagar informació o tapar boques amb favors i obres faraòniques. El professionalisme polític "ningú és ja d'enlloc" no du més que el poble sia un paper al Consell. I, massa vegades, un paper perdut o una caricatura de la realitat. Però els 'banderes' d'aquest temps d'ara són com la que oneja a Madrid, tan grosses com les portasses de sa Pobla, que hi cap la casa i tot. I no hi ha vent que els faci remenar.
