El congrés del PP balear que reelegí ahir Jaume Matas com a president tingué dos eixos fonamentals. El primer és la recomposició dels equilibris interns, que quedà plasmada en l'àmplia i compensada direcció que va ser elegida, amb José María Rodríguez també avalat com a secretari general. Així mateix, quedà prou clar que Matas serà nomenat molt aviat candidat a la presidència de la Comunitat Autònoma.

L'altra eix també era l'esperat: atac furiós al Pacte de Progrés "exclosa UM" per marcar diferències amb l'esquerra. És lògica aquesta contundència. I, a més, s'ha de recordar que el PP està molt ferit perquè es considera guanyador moral de les eleccions de 1999.

Però el que ja no és tan comprensible és que es produïssin algunes intervencions histriòniques en contra dels mitjans de comunicació. Aquest és un discurs que es repeteix en tots els processos electorals d'arreu del món, però a posteriori i quan s'han perdut els comicis. No a priori i quan es tenen esperances de guanyar. I si hi ha una dèria popular que hauria de quedar arxivada al bagul de les nostàlgies és el desenterrament de la «guerra dels dialectalismes». En un país que ja disposa d'un nodrit i experimentat segment social de llicenciats en filologia catalana formats a la UIB, hi ha entranyables i difuses opinions apreses dels padrinets que s'haurien de sotmetre a l'inapel·lable postulat de la ciència, mare del progrés, de l'humanisme i de la llibertat.

Matas l'encertarà si és capaç de presentar un projecte de país articulat, orgullós i culte. Però s'equivoca si enfoca la lluita des del negativisme, sigui en matèria econòmica, social o lingüística. Les crítiques als adversaris formen part de l'essència de la democràcia, però només és intel·ligent negar els altres quan s'autoafirma un gran projecte. Si aquesta segona condició no es compleix, la sensació final és de buidor.