Avui em sent com aquells futbolistes que es troben sols davant
la porteria, sense ningú que els estorbi i acaben enviant la pilota
a fora. El tema de la setmana té massa caires per no poder
espipellar un poc d'aquí i un poc d'allà. I podeu comptar el
tràngol que pas amb la vocació de tastaolletes que tenc. No hi ha
temps que no torn! Va exclamar, quan un moix, tot estarrufant la
coa, li va fregar la punta de l'apèndix per la pentafena. Ho va dir
una vella del meu poble, ja fa estona, una d'aquelles dones que no
duien bragues i per fer les feines "les corporals i menors, heu de
llegir o olorar entre línies" s'estiraven un poc les foldetes i, de
dretes, amb una postura iniciàtica de ioga separaven les cuixes i
deixaven regalimar vora qualsevol cap de cantó les aigües
residuals. No hi ha temps que no torn! Ho deia molt bé aquell
acudit que circulava per internet i on el Generalíssim comprovava
que tots els mateixos llinatges que li feren costat ara comanden la
nau patriòtica. No hi ha temps que no torn i si abans teníem els
primers divendres de mes, ara tenim, sum vermis et non homo, el
darrer dimecres de mes i aquella immensa pista de tennis tova a
l'aire, aquells tres-cents metres quadrats de tela lluenta, voleien
en honor i glòria de no sé qui.
També cal fer esment de les paraules de n'Àlvarez del Manzano,
el batle de Madrid, que va voler, ni que fos en Blai "la parella de
n'Epi" alliçonar-nos sobre la diferència entre incloent i excloent.
No la diferència semàntica, sinó la diferència moral. Com si les
paraules fossin bones o dolentes per elles mateixes. Segons aquest
prohom, els bons són ells, els incloents, perquè no discriminen
ningú, perquè, sempre segons la seva interpretació divina de la
història, ningú no s'hi troba inclòs per la força, ni «por derecho
de conquista», ni per res d'això davall aquell drap immens; tots hi
estam per naturals voluntats; en canvi els altres, els dolents en
el seu malabar joc de paraules, són excloents perquè no els volen a
ells, que volen ser-hi tant si hi tenen dret o no i que no els
basta allò que tenen (l'ampla Castella, el verger andalús, la
dehesa extremenya amb tots els porcs i els cuixots que se'n
deriven), no, no els basta això sinó que volen allò i allò altre i
a més han de bavejar, com a llimacs famèlics, les costures
resseques del juevert.
Però a mesura que han avançat les hores d'ençà d'aquest mange
«sucedido» "vocable encunyat per la ministra Palacio" les postures
es van clarificant i comença a admetre's des de cercles propers a
la presidència del govern allò que és una evidència des d'un
principi: els tres-cents metres de bandera són la resposta
mediàtica de n'Aznar a la proposta de n'Ibarretxe. Els mitjans de
comunicació madrilenys han parlat d'«ordago» llançat pel
Lehendakari, davant això n'Aznar ha respost amb un farol, la
bandera. Però alerta, no és un farol frívol, s'ha permès fer un
farol quan sap que té la majoria de trumfos a les mans (des d'un
parlament que és capaç de declarar il·legal qualsevol que no besi
un centímetre quadrat d'aquest solar immens que voleia, fins a un
exèrcit que podria intervenir-hi). Però també és un farol amb mala
fe. N'Aznar sap que no trigarà gaire a aparèixer una capitaleta de
província que també farà la seva hissada particular i així, per
efecte dòmino, fins al més ínfim dels llogarets de l'Espanya
profunda. Vaig veure alguns resums de la Volta Ciclista a Espanya i
quan començaven es tallava una cinta. Sempre era del mateix color,
no hi havia ambivalència, ni distincions localistes. No vaig poder
observar quina cinta es tallava quan es va passar per Catalunya.
Però pels altres indrets sempre la mateixa. És clar, ells no en
senten d'altra i volen que els altres, els excloents que diria
n'Àlvarez del Manzano, tampoc no en sentin d'altra. Per això, dins
aquestes estretors mentals n'Aznar no entén com hi ha algú dels
declarats "llegiu per força" espanyols que no se senten còmodes amb
aquests actes o, fins i tot que els rebutgen. Poster és també una
maniobra electoralista, per guanyar més vots a l'Espanya de
«pandereta i xirigota», però conscients que els poden perdre,
majoritàriament, a Catalunya i al País Basc, i en menor quantia
però alguns sí a Galícia, les Balears, València i qui sap si Aragó
o Astúries, vaja, la perifèria, que en diuen. Ja em veig na
Catalineta Cirer tot presidint una hissada monumental de faldetes
patriòtiques i gargamellant una veuarra «castrense» i cassallera.
Ho esper amb candeletes. M'hi jugaria una ungla, si en Trillo és
capaç d'entendre petites bucòliques dissidències, que hi anirà amb
rebosillo. Per contrastar.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.