lluvia ligera
  • Màx: 23°
  • Mín: 19°
21°

A tot drap!

Avui em sent com aquells futbolistes que es troben sols davant la porteria, sense ningú que els estorbi i acaben enviant la pilota a fora. El tema de la setmana té massa caires per no poder espipellar un poc d'aquí i un poc d'allà. I podeu comptar el tràngol que pas amb la vocació de tastaolletes que tenc. No hi ha temps que no torn! Va exclamar, quan un moix, tot estarrufant la coa, li va fregar la punta de l'apèndix per la pentafena. Ho va dir una vella del meu poble, ja fa estona, una d'aquelles dones que no duien bragues i per fer les feines "les corporals i menors, heu de llegir o olorar entre línies" s'estiraven un poc les foldetes i, de dretes, amb una postura iniciàtica de ioga separaven les cuixes i deixaven regalimar vora qualsevol cap de cantó les aigües residuals. No hi ha temps que no torn! Ho deia molt bé aquell acudit que circulava per internet i on el Generalíssim comprovava que tots els mateixos llinatges que li feren costat ara comanden la nau patriòtica. No hi ha temps que no torn i si abans teníem els primers divendres de mes, ara tenim, sum vermis et non homo, el darrer dimecres de mes i aquella immensa pista de tennis tova a l'aire, aquells tres-cents metres quadrats de tela lluenta, voleien en honor i glòria de no sé qui.

També cal fer esment de les paraules de n'Àlvarez del Manzano, el batle de Madrid, que va voler, ni que fos en Blai "la parella de n'Epi" alliçonar-nos sobre la diferència entre incloent i excloent. No la diferència semàntica, sinó la diferència moral. Com si les paraules fossin bones o dolentes per elles mateixes. Segons aquest prohom, els bons són ells, els incloents, perquè no discriminen ningú, perquè, sempre segons la seva interpretació divina de la història, ningú no s'hi troba inclòs per la força, ni «por derecho de conquista», ni per res d'això davall aquell drap immens; tots hi estam per naturals voluntats; en canvi els altres, els dolents en el seu malabar joc de paraules, són excloents perquè no els volen a ells, que volen ser-hi tant si hi tenen dret o no i que no els basta allò que tenen (l'ampla Castella, el verger andalús, la dehesa extremenya amb tots els porcs i els cuixots que se'n deriven), no, no els basta això sinó que volen allò i allò altre i a més han de bavejar, com a llimacs famèlics, les costures resseques del juevert.

Però a mesura que han avançat les hores d'ençà d'aquest mange «sucedido» "vocable encunyat per la ministra Palacio" les postures es van clarificant i comença a admetre's des de cercles propers a la presidència del govern allò que és una evidència des d'un principi: els tres-cents metres de bandera són la resposta mediàtica de n'Aznar a la proposta de n'Ibarretxe. Els mitjans de comunicació madrilenys han parlat d'«ordago» llançat pel Lehendakari, davant això n'Aznar ha respost amb un farol, la bandera. Però alerta, no és un farol frívol, s'ha permès fer un farol quan sap que té la majoria de trumfos a les mans (des d'un parlament que és capaç de declarar il·legal qualsevol que no besi un centímetre quadrat d'aquest solar immens que voleia, fins a un exèrcit que podria intervenir-hi). Però també és un farol amb mala fe. N'Aznar sap que no trigarà gaire a aparèixer una capitaleta de província que també farà la seva hissada particular i així, per efecte dòmino, fins al més ínfim dels llogarets de l'Espanya profunda. Vaig veure alguns resums de la Volta Ciclista a Espanya i quan començaven es tallava una cinta. Sempre era del mateix color, no hi havia ambivalència, ni distincions localistes. No vaig poder observar quina cinta es tallava quan es va passar per Catalunya. Però pels altres indrets sempre la mateixa. És clar, ells no en senten d'altra i volen que els altres, els excloents que diria n'Àlvarez del Manzano, tampoc no en sentin d'altra. Per això, dins aquestes estretors mentals n'Aznar no entén com hi ha algú dels declarats "llegiu per força" espanyols que no se senten còmodes amb aquests actes o, fins i tot que els rebutgen. Poster és també una maniobra electoralista, per guanyar més vots a l'Espanya de «pandereta i xirigota», però conscients que els poden perdre, majoritàriament, a Catalunya i al País Basc, i en menor quantia però alguns sí a Galícia, les Balears, València i qui sap si Aragó o Astúries, vaja, la perifèria, que en diuen. Ja em veig na Catalineta Cirer tot presidint una hissada monumental de faldetes patriòtiques i gargamellant una veuarra «castrense» i cassallera. Ho esper amb candeletes. M'hi jugaria una ungla, si en Trillo és capaç d'entendre petites bucòliques dissidències, que hi anirà amb rebosillo. Per contrastar.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.