Na Maria Antònia Munar i la immigració

04/10/02 0:00

Hi ha dues maneres de militar a un partit polític: Una és amb la idea de fer servir el partit com una eina per ocupar una cadira com més aviat millor i, si pot ser, no amollar-la mai. L'altra és amb la idea de fer servir el partit com una eina per lluitar per unes determinades conviccions polítiques, que tant poden ser de caire social com de caire patriòtic. Si som en un partit amb la intenció que he dita primer, convé xerrar o callar sempre segons les conveniències de cada moment, segons les enquestes, segons les modes i les tendències de cada temporada (que de deu vegades nou, tanmateix, no són més que productes elaborats dels mitjans de comunicació de masses a les ordres de qualque corrent polític). Si som en un partit en aquest pla, ens toca creure a ulls clucs qualsevol paraula que diguin els cappares del nostre partit i desjectar, llevar tota la pell que puguem als qui són d'un altre partit tant si és bo com si és dolent allò que pensin, diguin, o facin.

Ara bé: si som en un partit per mirar de fer anar endavant el nostre ideari, les nostres conviccions, crec que hem de saber destriar el gra de la palla quan un partit, tant si és el nostre com si no ho és, proposa una iniciativa determinada. Maldament per disciplina no exposem les discrepàncies internes en públic. Ho vénc a dir perquè, la passada Diada de Mallorca, la Presidenta Maria Antònia Munar va dir que no pot ser aquesta entrada desbordada d'immigració que pateix Mallorca. I no pot ser que li facem mamballetes o li diguem el nom del porc segons si som del partit que ella presideix o si no ho som. Per poc mallorquinistes que siguem, crec que ho paga almanco aprofitar l'avinentesa per obrir un debat sense por sobre aquest tema tan bonyerrut. Perquè l'assumpte és massa delicat i massa greu perquè no en comencem a parlar de bon de veres.

Els moviments migratoris són naturals i, més poc o més molt, han tingut lloc al llarg de tota la Història de la Humanitat i a qualsevol punt del món. Si no, encara habitaríem tots a Kenya, que és d'on diuen que va sortir l'Home. Però una immigració damunt un territori tan petit com les Illes Balears, que els anys vuitanta era de 10.000 nous habitants cada any i que ara ja són devers 25.000 cada any, no és sofridora. Tot això damunt un territori que fa deu anys tenia 700.000 habitants. Parlam de la mateixa proporció de què es tractaria si l'Estat espanyol, per posar un exemple, hagués suportat una immigració de 500.000 immigrants cada any els anys vuitanta i que ara ja fos d'1.250.000 immigrants cada any. Quin país hi ha que pugui suportar això? No trobau que encara va fer molt curt Na Maria Antònia? Perquè, si us hi fixau, no va parlar d'engegar ningú "com fan els espanyols amb els «sin papeles»". Ni tan sols va parlar d'aturar la immigració. Va parlar de controlar-la. Com pot ser que no s'avengui amb ella qualsevol mallorquí? Tenen raó els qui diuen que la immigració és la conseqüència de l'excés de construcció. Idò posem-hi remei, també!

Fan plorera, al meu parer, els qui veuen bubotes racistes en aquesta necessitat patriòtica. Segons la Direcció General d'Economia, si les coses continuen així, el 2010 hi haurà més d'1.250.000 persones a les Balears. Ens hi jugam la identitat. I la qualitat de vida. Tots: els mallorquins d'arrel i els d'adopció, que ben segur que no se senten al·ludits, si de bon de veres se són fets mallorquins o duen idea de fer-s'hi. Perquè si Mallorca acaba com Hong Kong "i els encimentadors partidaris del creixement sense aturall i de l'ús colonial de Mallorca no voldrien altra cosa" per ventura no patirà l'infern de la superpoblació tothom de Mallorca tengui el llinatge que tengui?

Si jo me'n vaig a Sevilla a fer feina, m'integr a la societat sevillana, conserv el mallorquí en família, procur parlar andalús amb la gent d'allà, m'interés tant com els sevillans en evitar qualsevol perill per al benestar de Sevilla "com per exemple el d'una superpoblació", jo no em sentiré al·ludit, quan qualsevol sevillà condret parli de controlar la immigració a la meva terra d'adopció sevillana. Jo seré un sevillà més. Ara bé: si jo me n'hi vaig amb la idea de menysprear la parla andalusa, d'exigir que els andalusos em parlin en mallorquí; si, imaginant que a Sevilla s'hi trobassin altres milers de mallorquins com jo, començàs a bravejar que a Sevilla ja hi ha més mallorquins que sevillans; si jo fes amenaces que els mallorquins hem d'arraconar els sevillans i posar-los «al seu lloc», si jo me n'hi anàs amb aquest pla fanfarró, crec que no seria més que un colonitzador indesitjable que no l'ha enviat a demanar ningú. Crec que sí que, en sentir parlar dels perills de la immigració, em sentiria tan al·ludit, o més fins i tot, que qualsevol xinès o subsaharià de la darrera barcada. Un immigrant en regla, amb ganes de fer feina i d'integrar-se allà on va, no fa nosa enlloc del món, sigui espanyol, argentí, alemany, moro o negre. Un colonitzador no fa més que sobres pertot allà on va, sigui espanyol, argentí, alemany, moro, negre o mallorquí.

Sí, de tot això, n'hem de començar a parlar per poc que estimem Mallorca, com ha tingut coratge de fer, més bé o més malament, Na Maria Antònia Munar. Era ben hora.