Una de les diferències entre els governs de Gonzàlez i els governs d'Aznar no és una sensibilitat distinta respecte al fet autonòmic, sinó un cert pudor públic respecte al funcionament del sistema. Els executius socialistes haurien trobat poc presentable palesar davant tota Espanya una intromissió en el tercer poder de l'estat, en el judicial. Les formes, en democràcia, són importants. No direm que l'esquerra tengui més fair play, perquè el GAL desacredita moltes coses, per no parlar de Rumasa. El que sí es pot dir és que, com a mínim, tenia més miraments i més sentit institucional a l'hora de fer maniobres. En canvi els populars deuen trobar magnífic que el President del Tribunal Constitucional ja hagi manifestat la conformitat a la Constitució de la llei de partits, tot sustentant aquest pre-judici en valoracions polítiques. En canvi els populars deuen trobar fantàstic que el President del Tribunal Suprem prengui partit en la controvèrsia sobre la immigració. Aznar no en té prou a dominar l'executiu i el legislatiu, també vol comandar el judicial, així com les autonomies díscoles. D'aquesta pretensió no només és mostra, absolutament rebutjable, l'actuació teledirigida del Fiscal General de l'estat, sinó que també ho són les votacions del Consell General del Poder Judicial, o la reincorporació del jutge Liaño a la carrera judicial pels serveis prestats. Les notes de neutralitat, objectivitat i imparcialitat han quedat malmeses per un estil polític que no entén de limitacions del poder que s'exerceix, d'un estil fonamentat en la imposició i no en la negociació, d'un estil caracteritzat per la dimonització de la diferència i no pel respecte dels altres parers, entre els quals, els judicials. Si a aquest estil li afegim la ineficàcia i saturació de l'administració de justícia, ja tenim la Seu plena d'ous! En aquesta conjuntura a ningú pot estranyar que Ibarretxe reclami un poder judicial basc. Quan un observa que l'encarregat de dirimir les controvèrsies no només és nomenat per una de les parts, no només s'estorba anys i més anys a dictar sentència, sinó que abans de l'enjudiciament ja té una opinió sobre la qüestió, que a més expressa impunement, quan un observa tot això, no pot fer més que intentar baratar la situació. Evidentment que la Constitució parteix de la unitat del Poder Judicial a nivell estatal; tot i això, també parteix que el fiscal general té per missió promoure l'acció de la justícia en defensa de la legalitat. És impossible que les nacionalitats se sentin còmodes dins un sistema que les tracta injustament a cara descoberta ; si se'ls nega un dret fonamental tan bàsic com ser jutjades per persona imparcial, com volen que acceptin l'estat autonòmic? Qui duu Espanya a l'abisme és un partit que, aferrat a una versió particular de la Constitució constituïda en dogma, tensa la corda per simple electoralisme, sense cap voluntat de diàleg i de resolució dels contenciosos.

En lloc de congratular-se que, a la fi, els nacionalistes indiquen amb claredat on volen arribar, des de Madrid es fa el mateix que ja es va fer amb la treva, la volen desacreditar i satanitzar. Ja es veu quin comportament més curiós tenen els centralistes, es passen anys exigint la pau o la definició d'un horitzó, i quan es té, no s'analitza el seu contingut, el que es fa és insultar, molts d'adjectius i poca profunditat. Pels nacionalistes sense estat resulta imprescindible acabar amb una unitat judicial que no només fa molt difícil la utilització de les nostres llengües, no només fa gairebé impossible comptar amb magistrats experts en el nostre dret civil i en el nostre dret públic, sinó que a més ens situa en una clara desigualtat en la defensa dels nostres drets i les nostres potestats, i això sí que és inadmissible col·lectivament. Qui no vol veure aquest entrebanc perquè les coses funcionin amb cordialitat per totes les administracions territorials no va amb la veritat per davant...