A la senyora Tobiass

Sra. Tobiass: l'interès que em va dur a assistir a la conferència del seu germà no fou un altre que tenir una mica més d'informació sobre la situació actual d'Israel.

Només començar la conferència ja em vaig adonar de quin era el seu punt de vista. En aquell moment, m'havia d'haver aixecat i havia d'haver sortit de la sala, però no ho vaig fer, vaig aguantar fins que vaig poder, vaig aguantar el raig de menyspreus que el conferenciant feia contra el poble palestí, com deia que els israelians eren les úniques víctimes d'aquest conflicte, les grans alabances que feia al botxí del món, els Estats Units i el seu president; com no negava que una de les solucions possibles per acabar amb el conflicte, que seria la retirada dels colons dels territoris ocupats (robats) als palestins, era impensable per Israel; com defensava l'atac a l'Iraq per part dels Estats Units, perquè aquell representa una amenaça per Israel, no mostrant ni la més mínima sensibilitat per la quantitat de morts civils que això suposaria per l'Iraq; com no negava que hi havia quatre milions de palestins escampats i vivint en camps de refugiats, i com tenia ben clar que Israel no els deixaria tornar mai més a casa seva, perquè, simplement, ara hi vivien ells.

Però la meva sensibilitat i ràbia va arribar al punt més alt quan es va atrevir a dir que la matança de Jenin no havia estat tal matança, que la premsa exagerava.

Vaig abandonar la sala abans que acabàs, sense haver pogut dir-li el que en aquell moment sentia. Qui són realment les víctimes a Israel? No creu, Sra. Tobiass, que la desesperació i la misèria dels palestins en veure's desposeïts de tot el que tenien, robats i comdemnats a viure assetjats contínuament, els fa fer moltes de coses? Fins i tot el més dramàtic, el suïcidi i la mort de gent innocent. Qui en té la culpa de tot això? Hi reflexioni, abans de tornar a organitzar un altre acte com aquest.