cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín:

Marroc, una imatge desenfocada

Les eleccions legislatives del Marroc, l'anomenada «onada» immigratòria (un altre dels termes que despullen les persones de la seva humanitat), i la crisi diplomàtica amb Espanya tenen aquest país a la primera plana de l'actualitat. Convé aprofitar l'ocasió per reflexionar sobre la imatge que tenim del nostre veí del Sud, que bàsicament es compon de tres ingredients bàsics, que es poden barrejar en proporcions variables: primer, una gran massa de desposseïts, aclaparats per la precarietat i l'atur i empesos a arriscar la vida en la fugida; segon, un règim fosc, dictatorial i corrupte; i, tercer, el perill de la deriva islamista, de perfils més amenaçadors com més confusos. El dibuix que resulta d'aquests traços té, naturalment, semblances amb la realitat, però, com a fotografia, queda ben desenfocada. Sovint, les imatges tòpiques no són enganyadores perquè diguin mentides, sinó perquè s'obliden d'una part important de la realitat i la distorsionen per simplificació.

El perill potencial que pot venir de la mala relació entre Espanya i Marroc no es pot menysprear. No perquè hàgim de témer un conflicte bèl·lic directe, que segueix essent molt improbable, sinó pel deteriorament de la convivència amb la població marroquina immigrada que pot suposar, i pel que té de contribució regional a l'esquema general de la gran topada entre Occident i l'Islam. Resulta una tasca urgent, per tant, que la societat espanyola s'afanyi a establir uns ponts que les autoritats d'un i altre costat semblen molt interessats a rompre. Perquè això sigui possible, cal començar per adreçar una mirada una mica més atenta al Marroc, amb voluntat d'anar més enllà del clixé.

El Marroc no és una democràcia, és cert. Però també és cert que, en els últims anys, ha conegut un desenvolupament molt saludable d'allò que s'anomena la societat civil. Centenars d'associacions de desenvolupament, grups de dones, grups ecologistes o sindicats, s'afanyen per guanyar terreny, empesos per gent amb ganes i lucidesa. Tenen davant els entrebancs que posen els poderosos, en forma de competència d'associacions fictícies o de vigilància policial. També hi ha un poder local que, poc a poc, creix en legitimitat i en autonomia respecte de les xarxes de l'exèrcit i de l'entorn del rei. Aquest teixit precari, més que els partits, conforma els fonaments a partir dels quals es pot aprofundir en la democràcia, i és el que ha de merèixer el nostre suport. El camí cap a un règim de llibertats sembla una tasca impossible, però cal apostar-hi, perquè la descomposició social i política actual només pot moure's en dos sentits: la democràcia o la ingovernabilitat, per dir-ho en un terme poc dramàtic. ¿I el Sàhara? És imprescindible referir-s'hi perquè el conflicte saharaià interefereix en les relacions que la gent d'esquerra i la gent de voluntat solidària té amb el Marroc. Per als que senten (els que sentim) la causa saharaiana com a molt propera, resulta imprescindlible veure que l'avanç de la democràcia al Marroc només pot afavorir una resolució del contenciós respectuosa amb els drets del poble saharaià. El tabú del Sàhara és, en aquest moment, un tabú dictat des del poder: és un dels dogmes que un partit ha d'acatar per poder ser legalitzat. Només un clima de llibertat de pensament i d'expressió faria possible que es replantejàs una inflexibilitat imposada per l'exèrcit i per la monarquia.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.