algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín: 11°
13°

La recuperació de la memòria

La setmana passada em telefonava Tomeu Picornell, perquè tenia intenció de preparar un reportatge sobre els republicans mallorquins, assassinats el temps de la Guerra Civil i que foren enterrats en parador desconegut. Volia parlar amb els familiars d'alguns d'ells, per saber si han acudit a l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica per tal de fer les gestions necessàries per a la localització dels cadàvers. L'Associació farà entrega a les Nacions Unides, el pròxim mes de novembre, d'un dossier de desapareguts a Espanya, entre el trenta"sis i el quaranta i tants, i cal suposar que l'ONU demanarà al Govern Aznar què se'n va fer, d'aquesta gent. La resposta dels conservadors la coneixem tots: què se'n va fer no ho sabem, però sabem que ja són pols. I no és així exactament. Són despulles humanes, les d'aquells republicans, capaces de provocar les llàgrimes de qui les contempla. I són el motiu que ens obligarà a escriure de bell nou la història perquè, en arribar la transició, des de Suárez a González, des de Fraga a Carrillo, decidiren que l'havíem d'escriure sense tenir"los en compte. S'erraren, no cal ni dir"ho. Posar barreres als sentiments és anar contracorrent. I no serveix de res. Dilluns passat, La Vanguardia publicava un reportatge excel·lent, en el qual Eduardo Martín de Pozuelo contava les vicissituds d'Emilio Silva per a localitzar les despulles del seu padrí patern, anomenat com ell, desaparegut de Villafranca del Bierzo (Lleó), i assassinat el 16 d'octubre de 1936. Dita així, l'empresa semblava quimèrica. Com podia conèixer, l'esmentat Emilio, el camí que va recórrer una camiona de Gaseosas Olarte, fa seixanta i tants d'anys, fins detenir"se a l'indret on havien de morir els homes que transportava? Tanmateix, els secrets sobre la repressió durant la Guerra Civil són secrets de domini públic, i les indicacions de diverses persones de la comarca encaminaren Emilio Silva envers un noguer. Sota el seu brancatge, a un metre i mig de profunditat, aparegueren les restes de tretze cadàvers, corresponents als tretze homes que aquella nit no tornaren a ca seva. És, per tant, possible recuperar el passat. I necessari, perquè no podem parlar de girar pàgina de la història col·lectiva, si no recuperam la consciència absoluta de la magnitud d'aquella repressió. Garzón empaita Pinochet i no se li ocorre passar comptes amb Serrano Suñer, que vegeta a Cadis. D'això se'n diu hipocresia històrica. Dies enrere, un ancià, d'aquests que miren el seu entorn amb esperit crític, em parlava del bé i del mal. Indefectiblement, va fer referència a la Guerra Civil. I em va dir: «Allò que feren amb aquella pobra al·lota, n'Aurora (Picornell), és imperdonable». Vaig demanar"li jo: «La torturaren?». I em va respondre: «M'indigna parlar"ne». I a mi també. I a molta altra gent. Tenc la sensació que, a mesura que ens allunyam de Franco i tenim temps de reflexionar sobre la seva actuació i tot el que ell representava, més i més ens indigna el silenci. A Mallorca no s'ha perdut la memòria dels crims feixistes. La narració dels fets de sang ha passat de pares a fills, de generació en generació, de manera que ara els néts ho comenten amb els seus amics amb la passió que posa un narrador quan explica uns fets que passaren fa dos dies. M'han dit, també, que darrerament els alumnes d'història de la UIB s'han abocat a la investigació de temes relacionats amb la Guerra Civil. Tant de bo sigui cert. Tot pensant en la pregunta que em va fer Tomeu Picornell, he recordat una història relacionada amb Aurora Picornell "no tenen cap parentiu ells dos" que posa la pell de gallina. Aurora no va morir tota sola. Va morir juntament amb tres dones, anomenades les Roges del Molinar. Eren, aquestes, una mare i dues filles. En dic els noms: Catalina Flaquer (que era la mare de les altres dues), i Antònia i Maria Pascual Flaquer. Aquesta darrera, Maria Pascual, en saber que gent de dretes la cercava per detenir"la, va trobar aixopluc a cal conserge d'una fàbrica d'adobs. El seu amagatall era de domini públic, en es Molinar, però quan els escamots escorcollaven la casa no la trobaven. S'amagava dins una alfàbia, i a cap d'aquells brètols no se'ls va ocórrer tal possibilitat. Un dia, un d'ells, va cercar la complicitat de Natàlia, la filla de Maria, una criatura de tres anys. M'ho ha contat ella, una Natàlia madura, amb bosses de dol sota els ulls. «Vols molts de caramels, petita?», li va demanar. I quan la criatura li va dir que sí, que ja ho crec que li agradaven els caramels!, ell únicament li va posar una condició. «M'has d'acompanyar "li va dir" on és ta mare». D'aquesta manera detingueren Maria Pascual, una dona de vint"i"tres anys, que treballava a una botiga de robes, anomenada «San Antonio», de la plaça d'en Coll. L'assassinaren el dissabte dels Reis del trenta"set, el mateix dia, potser, que acabaren amb la vida del seu espòs, un mestre d'obres, anomenat Josep Julià, que estava pres al Castell de Bellver. De son pare, Natàlia servava la darrera carta, adreçada als padrins, en la qual deia «deseo que paséis las fiestas de Navidad lo más alegres posible; si en éstas no estoy con vosotros, espero que las fiestas de Pascua las pasaremos todos juntos». Vaig conèixer Natàlia fa vint anys i no l'he tornada a veure. No sé què s'ha fet d'ella. Tenia un fill metge, l'únic fill. No esperava justícia. Però no oblidava. Si viu i Tomeu Picornell la pot localitzar, estic convençut que li dirà que està disposada a fer el que sigui per recuperar el passat que li prengueren. Com ella n'hi ha d'altres. L'ONU, el mes de novembre, demanarà al senyor Aznar on és la gent plena de vida que va desaparèixer fa seixanta i tants d'anys. Cal suposar que no sabrà què respondre. Jo vull donar"li una mà. Pari esment. Potser n'hi haurà prou, per respondre satisfactòriament a les Nacions Unides, si diu a la senyora Pilar de Castillo que cerqui en els papers de la Fundación Francisco Franco, que tanta cura té el govern que no es facin malbé i que serva amb els diners de tots. És probable que entre papers i papers que parlen de repressió i mort (de què poden parlar, Déu meu?), trobi una relació de tombes innominades, de fosses desconegudes. El tal Franco de lletra no en sabia gaire. I de qüestions militars, no feia llarg. Però amb l'aixada era únic. El currículum de cap enterramorts de l'Estat pot comparar"se amb el seu.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.