De setembre a setembre, el món sencer ha rebut un curs intensiu
sobre Afganistan. En canvi, els afganesos han rebut una guerra més
i milers de promeses de pau, llibertat i reconstrucció.
Durant el darrer any, els polítics occidentals ens han engatat
amb discursos sobre l'oprimit poble afganès sense fer res per
ell.
Tot el que ha succeït a Afganistan des del fatídic 11-S s'ha fet en
contra del terrorisme, la yihad i l'extremisme, o per defensar la
llibertat, la democràcia i la 'civilització'. Si Bin Laden visqués
a Aràbia Saudita, o en comptes d'atacar Nova York hagués
bombardejat Sydney els talibans continuarien avui en el poder
fuetejant els afganesos.
Molts mitjans de comunicació s'entossudeixen a presentar Kabul
com a mirall d'Afganistan i divulgar informació anecdòtica que dóna
una falsa imatge de retorn a la 'normalitat'. Funcionen de nou la
televisió, el cine i la piscina municipal (dones no, per favor),
arriben els primers turistes... Com si la normalitat per als
afganesos (no confondre amb kabulis) fos veure una estona la tele
en tornar de l'oficina, portar els al·lots al cine els divendres i
fer uns llargs a la piscina per mantenir-se en forma.
La preocupació bàsica de la majoria de famílies afganeses quan
s'aixequen al matí és com aconseguir alguna cosa de menjar abans
del vespre. El futur allà dura un dia. Abans de l'11-S, 7'5 milions
d'afganesos depenien de l'ajuda humanitària per a la seva
subsistència. Un any després s'han d'afegir 1'5 milions de
retornats que s'amunteguen en ciutats on es concentra l'assistència
humanitària perquè la inseguretat i el bandolerisme han augmentat
de forma alarmant en les zones rurals. Per la seva part, les
organitzacions d'ajuda estan pagant el preu de la doctrina Powell
de manipulació de l'assistència humanitària que considera «les ONG
com a part essencial de l'equip de combat dels EUA». Els
llançaments mixtos de míssils i menjar i l'abundància de forces
especials armades vestides de civil dificulten enormement l'accés
de les ONG a la recelosa població. Als nuclis urbans proliferen els
cotxes bomba, els arrests arbitraris, les extorsions i les
revenges. La meva amiga Samra ho descriu a la seva carta des de
Kabul: «abans no podia sortir de casa perquè la policia religiosa
m'apallissava, ara em fa por sortir perquè tem que m'assaltin o
violin. Si això continua així, abans de Ramadà enyorarem els
talibans».
L'11-S ha reforçat l'hegemonia unilateralista dels EUA que ha
convertit el seu interès nacional en interès mundial, legitimat el
discurs de la violència i arraconat el dret internacional i les
Nacions Unides. Fins a la data, el major èxit de l'operació
Llibertat Duradora és haver-nos fet tots menys lliures.
Els afganesos són tan víctimes d'Al Qaeda com els
nord-americans, però de moment han rebut els míssils de la nostra
paranoia col·lectiva i obtingut molt poc a canvi perquè la
prioritat és la seguretat d'occident, no les necessitats
humanitàries de la població. Molt aviat, els polítics i els seus
militars abandonaran el país a la seva sort i les organitzacions
humanitàries seguiran denunciant les falses promeses i intentant
una rehabilitació impossible sense el compromís internacional. Els
senyors de la guerra imposaran de nou la seva llei i Afganistan
tornarà a caure en l'oblit del qual rescatarem per unes hores
l'11-S de 2003, 2004, 2005...
Jordi Raich, analista de Metges Sense
Fronteres.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.