De setembre a setembre, el món sencer ha rebut un curs intensiu sobre Afganistan. En canvi, els afganesos han rebut una guerra més i milers de promeses de pau, llibertat i reconstrucció.

Durant el darrer any, els polítics occidentals ens han engatat amb discursos sobre l'oprimit poble afganès sense fer res per ell.
Tot el que ha succeït a Afganistan des del fatídic 11-S s'ha fet en contra del terrorisme, la yihad i l'extremisme, o per defensar la llibertat, la democràcia i la 'civilització'. Si Bin Laden visqués a Aràbia Saudita, o en comptes d'atacar Nova York hagués bombardejat Sydney els talibans continuarien avui en el poder fuetejant els afganesos.

Molts mitjans de comunicació s'entossudeixen a presentar Kabul com a mirall d'Afganistan i divulgar informació anecdòtica que dóna una falsa imatge de retorn a la 'normalitat'. Funcionen de nou la televisió, el cine i la piscina municipal (dones no, per favor), arriben els primers turistes... Com si la normalitat per als afganesos (no confondre amb kabulis) fos veure una estona la tele en tornar de l'oficina, portar els al·lots al cine els divendres i fer uns llargs a la piscina per mantenir-se en forma.

La preocupació bàsica de la majoria de famílies afganeses quan s'aixequen al matí és com aconseguir alguna cosa de menjar abans del vespre. El futur allà dura un dia. Abans de l'11-S, 7'5 milions d'afganesos depenien de l'ajuda humanitària per a la seva subsistència. Un any després s'han d'afegir 1'5 milions de retornats que s'amunteguen en ciutats on es concentra l'assistència humanitària perquè la inseguretat i el bandolerisme han augmentat de forma alarmant en les zones rurals. Per la seva part, les organitzacions d'ajuda estan pagant el preu de la doctrina Powell de manipulació de l'assistència humanitària que considera «les ONG com a part essencial de l'equip de combat dels EUA». Els llançaments mixtos de míssils i menjar i l'abundància de forces especials armades vestides de civil dificulten enormement l'accés de les ONG a la recelosa població. Als nuclis urbans proliferen els cotxes bomba, els arrests arbitraris, les extorsions i les revenges. La meva amiga Samra ho descriu a la seva carta des de Kabul: «abans no podia sortir de casa perquè la policia religiosa m'apallissava, ara em fa por sortir perquè tem que m'assaltin o violin. Si això continua així, abans de Ramadà enyorarem els talibans».

L'11-S ha reforçat l'hegemonia unilateralista dels EUA que ha convertit el seu interès nacional en interès mundial, legitimat el discurs de la violència i arraconat el dret internacional i les Nacions Unides. Fins a la data, el major èxit de l'operació Llibertat Duradora és haver-nos fet tots menys lliures.

Els afganesos són tan víctimes d'Al Qaeda com els nord-americans, però de moment han rebut els míssils de la nostra paranoia col·lectiva i obtingut molt poc a canvi perquè la prioritat és la seguretat d'occident, no les necessitats humanitàries de la població. Molt aviat, els polítics i els seus militars abandonaran el país a la seva sort i les organitzacions humanitàries seguiran denunciant les falses promeses i intentant una rehabilitació impossible sense el compromís internacional. Els senyors de la guerra imposaran de nou la seva llei i Afganistan tornarà a caure en l'oblit del qual rescatarem per unes hores l'11-S de 2003, 2004, 2005...