El pitjor error és donar ales als que perden el seny. La visceralitat, sigui conscient o inconscient, sempre acaba amb mal de ventre. Aquí només des del seny es manté el poder o s'aconsegueix un canvi tranquil en una contessa electoral. Ningú no aconseguirà la majoria despertant els baixos instints o amb atacs furibunds. Qui atia el foc acaba socorrat. En cavi, qui mostra un tassó d'aigua aconsegueix la benedicció. Jaume Matas ho ha d'entendre si aspira a la presidència el 2003. Convendria que s'oblidàs dels vents de la Sierra i es netejàs per dedins amb la dolçor de l'airina mallorquina. Emparar-se en mariachis de l'extrema dreta castellanista és ignorar supinament la idiosincràsia dels illencs mediterranis. Aquí els acords o desacords es reserven per després d'haver dinat. Les decisions es prenen un cop assolida la calma de la panxa plena i després d'haver xerrat una bona estona de qüestions tangencials. Qui es posa a cridar quan encara no s'ha assegut val més que se'n vagi a cantar La Revoltosa per devers el Manzanares. Sempre ha estat igual a la pronfunda Mallorca: qui brama contra els agermanats, produeix agermanats; qui crida contra els catalanistes, cria catalanistes. Allò important no és el ca que lladra, sinó la persona que tem la mossegada. Aquí la ira desfermada per qüestions ideològiques és quelcom més que una grosseria. La ira és posar-se a l'alçada dels timadors de l'estampeta que des de sempre han vingut de fora a fer creure que la Mare de Déu nom Joana per quedar-se amb el sembrat. Si aspira a guanyar, Matas ha de recuperar la vella saviesa: irònica, punyent i punyetera, però sempre educada. Això és el que ha de fer qualsevol que vulgui guanyar.