Contra el nacionalisme

L'amable lector que llegeix el meu sermó setmanal sap que crec que el conflicte d'Euskadi té les característiques d'una guerra no declarada. Voldria aportar més arguments a aquesta tesi que té, consider, un potencial explicatiu més alt que qualsevol altra interpretació. Espanya està en guerra contra el nacionalisme basc, i l'objectiu d'aquesta guerra és liquidar-lo. Quan l'objectiu d'una guerra és inconfessable, és normal cercar una excusa acceptable. Els Estats Units, per apoderar-se de Cuba, varen provocar l'explosió del Maine, per exemple. L'excusa de la guerra d'Espanya és el terrorisme d'ETA. Espanya va patir una gran contrarietat quan la treva d'ETA: va estar uns quants mesos sense excusa i no en sabia trobar una altra. La desesperació del govern era evident, mentre que ara van envelats. ETA també vol liquidar el nacionalisme democràtic d'Euskadi i està disposada a col·laborar tàcitament amb el govern espanyol en tot allò que afavoreixi l'eliminació de tercers en discòrdia. Aznar i ETA han aconseguit l'escenari que volien. Aznar no està gens preocupat per ETA ni per Batasuna; només vol que es mantenguin com a excusa per a una ofensiva nacionalista espanyola, violenta fins on sigui necessari, i fàcilment interpretable com un conflicte entre bons i dolents. Com en tota Guerra, Aznar ha intentat aïllar internacionalment l'enemic: va forçar l´expulsió del PNB de la Internacional Demòcrata Cristiana i hi va ocupar el seu lloc. També, com en tota guerra, Aznar s'ha assegurat l'assentiment general de les Corts i la desaparició de la divisió entre el poder executiu, el legislatiu i el judicial. Normalment, l'estat de dret obliga a considerar innocent, o només «presumptament» culpable, qualsevol ciutadà o organització acusats de delinquir fins que no hi ha sentència judicial condemnatòria. Qualsevol altra actitud és una incitació al linxament i a l'imperi de la violència. Idò el fiscal general de l'Estat, Jesús Cardenal, en el moment de presentar la demanda d'il·legalització de Batasuna ha afirmat que l'objectiu era «alliberar una part d'Espanya (no diu el País Basc) de l'assetjament nazi d'un partit que s'anomena Batasuna». Anasagasti ha comentat encertadament que aquest llenguatge equival a invocar «el concepte de guerra d'alliberament». Naturalment, en tota guerra les llibertats democràtiques són retallades, i en aquest aspecte el jutge Garzón és un mestre: ha prohibit manifestar-se contra la seva actuació i la del govern. Seria una gran ingenuïtat creure que, en cas de guerra, el poder judicial pot actuar amb neutralitat: els jutges que condemnaren els nazis a Nuremberg no perseguiren cap responsable de la matança d'Hiroshima. L'altre bàndol, el del govern basc, sap que no pot acceptar una confrontació oberta i sense regles com la que cerca Espanya, i s'aferra a la legalitat vigent, formalment no derogada. D'aquesta manera, ha ignorat la provocació de la il·legalització de Batasuna i, en una exhibició extraordinària de disciplina, l'Ertzainza ha fet desallotjar els seus locals. El contraatac, però, és potent: denúncia davant el Tribunal Constitucional de la Llei de Partits (quina papereta per als jutges espanyols!), convocatòria de manifestacions «per les llibertats», assumpció unilateral de totes les competències que legalment li poden correspondre i presentació a Madrid d'un nou Estatut que inclogui totes les reivindicacions del poble basc. I això pacíficament, democràticament. Evidentment, el govern basc és un enemic més perillós que ETA i Batasuna. Si Espanya no accedeix a negociar tot això (i no hi accedirà) voldrà dir que no dissimula el seu bel·licisme amb apel.lacions a la Constitució o a la democràcia. Serà l'hora, per ventura, de la secessió, anomenant les coses pel seu nom, sense manies. Cardenal ha qualificat de nazis els de Batasuna. No ho són. Sí que són totalitaris. Són comunistes, però això de comunista ara no deu ser un bon insult perquè alguns ministres del PP ho són sense cap problema. Els totalitarismes es toquen, i Stalin té la butlla que neguen a Hitler. I si ETA no és més que una excusa, més ho és encara, i més grollera, la bajanada de la no condemna del terrorisme. Per resituar correctament això dels nazis i el terrorisme convé recordar l'exhibició que fa cada estiu el senyor Aznar del pelegrinatge a Quintanilla de Abajo, que ara s'anomena «de Onésimo» perquè hi nasqué el fundador de les JONS, després unificades amb Falange. La mateixa premsa de Madrid ho ha comentat així: «Era un personatge sinistre que va dedicar la seva turbulenta vida a denigrar les llibertats polítiques, a vilipendiar el sufragi universal, a esperonar l'antisemitisme i el racisme i, especialment, a exaltar l'ús de la violència sectària que ell mateix practicava. Va fer la lloança del garrot, el punyal i la pistola com a instruments de victòria. En resum, era un nazi de cap a peus. Per tant, no s'explica que Aznar, durant 13 anys de president del PP i els que va estar de president autonòmic de la zona, no hagi volgut deixar de retre culte a un pistoler feixista. Potser la raó per la qual aquest homenatge clavat al mapa de Castella no el repugna gens ni mica és la mateixa que Washington feia servir per justificar el suport als dictadors sudamericans: és un fill de puta, però és el nostre fill de puta». És a dir, per a Aznar i Cardenal, el nazi no és Onésimo sinó Otegi: com en la guerra freda, aquí cadascú mira per als seus.