algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 15°
19°

Josep Pla i la parenta pobra

«La literatura conté una gran quantitat de farsa. I una de les farses més importants de la literatura és la poesia». Així, tan fresc, comença Josep Pla una de les notes "o més aviat comentaris llarguers (aquest ocupa set pàgines i escaig)" que conformen les Notes del capvesprol, que estic llegint. Naturalment, aquest inici tan rotund no vol suposar que, en aquest mateix text, no parli molt bé de poetes com Baudelaire, Verlaine, Apollinaire, etc., i, entre els nostres, Maragall, Alcover, Costa i Llobera "que «són indefectiblement admirables, perquè es troba en la seva obra una permanent obsessió del sentit del ridícul» "i encara Josep Carner, Guerau de Liost, Marià Manent, Tomàs Garcés i Isern Dalmau. Cauríem, doncs, en un error si suposàvem que l'escriptor del Mas Pla, com a bon burgès i kulak, no tenia cap respecte per la parenta pobra. Malgrat la seva imatge de pagès sorrut amb boina, la veritat és que la seva capacitat de lectura "que també comprenia la poesia" era quasi tan monstruosa, en el bon sentit de la paraula, com la seva grafomania. Els 45 volums de la seva Obra completa, amb un total de quasi 30.000 pàgines "que es diu aviat" són el testimoni més concloent d'ambdues realitats.

Tanmateix, cal reconèixer que està clara, per part seva, una certa prevenció "per altra part amplament compartida per la majoria de la gent" contra la parenta pobra. Fins i tot quan parla de Carles Riba, envers del qual manté una actitud de total respecte, no s'ha de judicar, a un moment donat: «No crec que Carles Riba fos un poeta: fou molt més filòsof que poeta: filòsof obscur "obscurit, potser", per la versificació».

De fet, és curiosa la seva gairebé obsessió en recomanar, als poetes que apreciava, de deixar-se de versos i passar-se a la prosa, a la novel·la. Tal va succeir, per exemple, amb Vicenç Andrés Estellés. Comentant unes poesies d'aquest autor, aparegudes al nº 5 de la revista Els Marges, opinava: «La impressió que m'ha fet sempre el senyor Estellés és la seva qualitat de prosista, un considerable prosista, que escriu en vers». La implicació que feia el que no havia de fer sembla òbvia. Quant al qualificatiu de prosaica que Francesc Parcerisas aplicava a la seva poesia, en un article que apareixia en la mateixa revista, el comentari de Pla era "és" el següent: «S'ha d'arribar a l'obra dels més grans poetes europeus "el Dant, Shakespeare, i pocs més" per haver traspassat, poc, el límit del prosaic. Tota la resta és això mateix. Prosaic, i encara gràcies!» I poc després afegeix: «El senyor Estellés té una gran expressivitat. En el mediocre, s'entén: en el prosaic, ben entès». Més explícit va ser encara quan va donar-li les gràcies a Gabriel Ferrater per haver-li enviat Da nuces pueris, en una carta del 14/4/61: «Per què no escriu en prosa? És el mateix que fa sense la mica de musiqueta que hi posa. Per què no escriu alguna novel·la? ... Vostè té condicions excepcionals per parlar de la gent, per veure i divagar sobre la gent. Ho faci. Espriu no ha volgut escriure novel·les. Per què no ho fa vostè? Sap explicar, sap observar, sap comprendre. Ho faci. No perdi temps».

I no oblidem el comentari famós que va fer respecte a l'esmentat Espriu: «Salvador Espriu és un escriptor molt curiós. Hauria pogut ser un dels prosistes més extraordinaris de la nostra llengua... El que ha fet (poc) en la prosa és inoblidable. Però no ha escollit aquest camí i s'ha dedicat a la poesia matisada pel grotesc més delirant». L'empipament de l'al·ludit, sí que ho va ser, delirant.

Sí, Josep Pla era tan capaç d'escriure «la popularitat de Rimbaud a França és escassíssima: és un poeta per a esnobs i acomplexats marginals» com «la poesia és incompatible amb la bohèmia: la poesia exigeix pensar-hi nit i dia, com un industrial pensa en la seva indústria i el botiguer en el seu comerç».

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.