«La literatura conté una gran quantitat de farsa. I una de les
farses més importants de la literatura és la poesia». Així, tan
fresc, comença Josep Pla una de les notes "o més aviat comentaris
llarguers (aquest ocupa set pàgines i escaig)" que conformen les
Notes del capvesprol, que estic llegint. Naturalment, aquest inici
tan rotund no vol suposar que, en aquest mateix text, no parli molt
bé de poetes com Baudelaire, Verlaine, Apollinaire, etc., i, entre
els nostres, Maragall, Alcover, Costa i Llobera "que «són
indefectiblement admirables, perquè es troba en la seva obra una
permanent obsessió del sentit del ridícul» "i encara Josep Carner,
Guerau de Liost, Marià Manent, Tomàs Garcés i Isern Dalmau.
Cauríem, doncs, en un error si suposàvem que l'escriptor del Mas
Pla, com a bon burgès i kulak, no tenia cap respecte per la parenta
pobra. Malgrat la seva imatge de pagès sorrut amb boina, la veritat
és que la seva capacitat de lectura "que també comprenia la poesia"
era quasi tan monstruosa, en el bon sentit de la paraula, com la
seva grafomania. Els 45 volums de la seva Obra completa, amb un
total de quasi 30.000 pàgines "que es diu aviat" són el testimoni
més concloent d'ambdues realitats.
Tanmateix, cal reconèixer que està clara, per part seva, una
certa prevenció "per altra part amplament compartida per la majoria
de la gent" contra la parenta pobra. Fins i tot quan parla de
Carles Riba, envers del qual manté una actitud de total respecte,
no s'ha de judicar, a un moment donat: «No crec que Carles Riba fos
un poeta: fou molt més filòsof que poeta: filòsof obscur "obscurit,
potser", per la versificació».
De fet, és curiosa la seva gairebé obsessió en recomanar, als
poetes que apreciava, de deixar-se de versos i passar-se a la
prosa, a la novel·la. Tal va succeir, per exemple, amb Vicenç
Andrés Estellés. Comentant unes poesies d'aquest autor, aparegudes
al nº 5 de la revista Els Marges, opinava: «La impressió que m'ha
fet sempre el senyor Estellés és la seva qualitat de prosista, un
considerable prosista, que escriu en vers». La implicació que feia
el que no havia de fer sembla òbvia. Quant al qualificatiu de
prosaica que Francesc Parcerisas aplicava a la seva poesia, en un
article que apareixia en la mateixa revista, el comentari de Pla
era "és" el següent: «S'ha d'arribar a l'obra dels més grans poetes
europeus "el Dant, Shakespeare, i pocs més" per haver traspassat,
poc, el límit del prosaic. Tota la resta és això mateix. Prosaic, i
encara gràcies!» I poc després afegeix: «El senyor Estellés té una
gran expressivitat. En el mediocre, s'entén: en el prosaic, ben
entès». Més explícit va ser encara quan va donar-li les gràcies a
Gabriel Ferrater per haver-li enviat Da nuces pueris, en una carta
del 14/4/61: «Per què no escriu en prosa? És el mateix que fa sense
la mica de musiqueta que hi posa. Per què no escriu alguna
novel·la? ... Vostè té condicions excepcionals per parlar de la
gent, per veure i divagar sobre la gent. Ho faci. Espriu no ha
volgut escriure novel·les. Per què no ho fa vostè? Sap explicar,
sap observar, sap comprendre. Ho faci. No perdi temps».
I no oblidem el comentari famós que va fer respecte a l'esmentat
Espriu: «Salvador Espriu és un escriptor molt curiós. Hauria pogut
ser un dels prosistes més extraordinaris de la nostra llengua... El
que ha fet (poc) en la prosa és inoblidable. Però no ha escollit
aquest camí i s'ha dedicat a la poesia matisada pel grotesc més
delirant». L'empipament de l'al·ludit, sí que ho va ser,
delirant.
Sí, Josep Pla era tan capaç d'escriure «la popularitat de
Rimbaud a França és escassíssima: és un poeta per a esnobs i
acomplexats marginals» com «la poesia és incompatible amb la
bohèmia: la poesia exigeix pensar-hi nit i dia, com un industrial
pensa en la seva indústria i el botiguer en el seu comerç».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.