Saddam Hussein no es devia esperar tornar a sortir tant als nostres diaris una altra vegada. Un no té la impressió ni que ho hagi cercat, ni que pugui estar molt content de veure's al centre d'una nova campanya de diabolització. El darrer pic que el vérem tant havia envaït Kuwait amb les seves tropes, suposadament amb la intenció d'alliberar aquell país petit del domini occidental que regia tots els aspectes de la seva vida. Ara no ha fet res tan concret. Un té la sensació que des que caigué el règim dels Taliban, s'ha decidit que convé almenys aclaparar altres règims que poden tenir unes certes simpaties envers tot allò que sigui antiamericà. Ja era a la llista d'objectius en els darrers mesos de l'any passat, quan Bush va anomenar el règim de Bagdad com un dels integrants de l'Eix del Mal. Però així com passa els temps, com més es mira quins poden ser els efectes de forçar un canvi de règim a l'Iraq, més creix l'oposició a una iniciativa militar entre els polítics suposadament aliats de Bush. Es demanen què passaria si occident imposàs un nou dirigent en el lloc de Saddam, comptant amb tots els morts que costaria, tots els bombardejos indiscriminats ... i una bona partida suposen que la reacció s'emportaria tots els petits avanços socials i econòmics que s'han aconseguit en alguns estats de la regió, i eliminaria d'un cop tot el feble sentit prooccidental que hi pot haver en alguns carrers de les capitals àrabs. Els règims existents patirien. La d'Aràbia Saudita podria caure. I aquesta és potser l'explicació de perquè es vol atacar Iraq: el règim d'Aràbia Saudita, es podria pensar, tanmateix caurà d'aquí a uns anys, quan mori el rei, ja vell, que tenen. Es pensa, potser, que establir un règim prooccidental a l'Iraq ens assegura el petroli vint anys més, ara que la casa de Saud és a punt de vinclar"se. Primer tenguérem el Shah; ara fa vint anys que tenim els Saud al nostre costat; ens fa falta un nou titella per als propers vint anys: serà el que substitueixi Saddam.