La compostura

Totes les idees generals són falses, com deia Alain "«i aquesta és una idea general»", però de vegades són útils per fer aproximacions a qüestions precises. Dir que els mallorquins som empegueïdors és molt dir, perquè ja veus el doctor Beltran, posem per cas, però sí que hi ha una bona base de mallorquinitat tenyida d'un excés de vergonya. Deu ser per això que, segons que deia Llorenç Capellà a un article memorable, anam darrere el primer que ens ofereix un rellotge d'or passat per Manacor "ell ho deia millor: servidor cit de memòria, que ja la tenc ben arnada. Un dels episodis que m'han deixat més bocabadat el va protagonitzar el doctor Antoni Roig, exrector de la UIB, excosa del CSIC. Per amistat amb Josep Melià, vaig acudir a un sopar electoral, presidit per don Adolfo Suárez. El doctor Roig, home d'una discreció admirable, d'un posat que es feia respectar, d'una fama intatxable, es presentava a no sé què pel CDS. En arribar el seu torn, aquest home discretíssim es va aixecar fet un salvatge primari, va aixecar els braços, va fer el signe de victòria amb ambdues mans i, en una paraula, va construir una escena de goranisme patètic. «Exigències de la política», em va explicar un comensal. Efectivament, hem vist autoimmolar-se en el ridícul més espantós exdignes pares de família, aixecar-se en un coet d'eufòria persones que no gosen demanar un tallat al cambrer, etc., etc., etc. Tot això, naturalment, es resol en apoteosi quan la política s'inunda de cava electoral. Ara ha començat la campanya, i ja vàreu veure fins a quin punt mallorquins "i menorquins" empegueïdors assoliren públicament els cims del deliri en presència "vet-ho aquí" de don José María Aznar. Lamentable, però previsible. Si et vols dedicar a la política has de passar per això, diuen. Hi ha lleis universals l'origen de les quals és un misteri: la televisió, per exemple, ha de produir coses ja putrefactes. Ja et fotràs. Però encara està per demostrar que no pugui funcionar una televisió amb cara i ulls. Encara està per demostrar que no es pugui fer política sense deixar la compostura per les bardisses "o la dignitat; o el sentit del ridícul. Per ventura alguns començarien a variar una mica si sabessin la quantitat de ciutadans que, en temps de campanya, no miram televisió ni anam a mítings. Que ja som una partida.