Més enllà dels adjectius funeraris

Dit açò, però, he de confessar que m'agrada més aviat poc la crònica necrològica, per no dir gens. La raó és ben simple: és, potser, el gènere més difícil de la literatura periodística; o sigui, el més mal de creure per al lector. Per mi, la mort d'una persona "i amb més raó si és amiga" no es pot despatxar amb la fraseologia laudatòria a l'ús amb què s'acostuma a fer-se un qualsevol comiat necrològic. La dificultat enorme de la necrologia és saber mantenir amb vida el record del difunt i fer-lo transcendir per damunt del traspàs irreversible. És aconseguir la paradoxa de deixar viu a qui ens ha fet l'adéu terrenal. I així, amb aquesta premissa, una redacció ordinària, com ara acostuma de ser la meva, esdevé instrument pobre, impotent, diria, per assolir tan complicada fita. Sé, idò, que evocaré la figura del meu amic sense garanties de fer-li vèncer la mort, és a dir, sense fer-nos-el viu i recordat a través de la posteritat, amb un ús auster però no rònec de l'adjectiu funerari.

La crònica informativa que ha seguit la seva mort ja ens ha recopilat a bastament la seva trajectòria política en la democràcia reeixida, o el seu treball constant per estructurar el sector agrari de Menorca en lluita per sobreviure en una hora econòmica dominada per una forta terciarització. Per tant, vull fixar-me en l'home de la cultura, i en particular amb qui vaig tenir relacions personals d'amistat. Sense saber per què "vull dir l'origen i els mèrits personals que ho justificarien", el fet exacte és que el senyor D'Olives em va tractar com a un amic i sempre va tenir-me una estima explícita. Llegia les meves cròniques quan treballava al Menorca "en el seu diari", i no deixà de fer-ho últimament, quan envii col·laboracions regulars a aquesta capçalera de Mallorca, o a la revista Brisas. Me les comentava, a vegades amb elogis, i em feia l'honor de retallar-ne algunes. Un dia em va encomanar la redacció d'un llibre sobre el bicentenari del doctor Orfila (1798-1989) i sovint li agradava de sondejar la meva opinió sobre afers de l'Ateneu. L'any que el Govern balear concedí la Medalla d'Or a aquesta entitat cultural, malalt com estava, no pogué assistir a la festa acadèmica que hi tinguérem. Féu a una filla, però, l'encàrrec de recollir una còpia de la meva conferència. Dies més tard vaig visitar-lo a ca seva i em va lliurar unes notes mecanografiades de postil·les, comentaris i addendes plenes de vitalitat anímica "malgrat el corc que l'afeblia per dins", i de ganes de viure i d'interessar-se per les coses. En aquella conferència, de la seva etapa de president (1965-1981), no hi feia, d'ell, un elogi desmesurat. Contràriament al que ell em digué, hi vaig esbombar una afirmació racional i justa: el senyor D'Olives, sortejant les lleis opressores del franquisme, retornà la llibertat de càtedra i de pensament a l'Ateneu. El féu de nou un espai de crítica i tolerància, i gairebé permeté la lluita "acadèmica i intel·lectual, s'entén" contra la dictadura. En definitiva, ens dugué la democràcia i la llibertat abans del 20-N. Aquest fet, per si sol, li val un honor immarcescible. És a dir, per mi li val d'entrar en la paradoxa d'haver fet el traspàs i, alhora, romandre viu. I, naturalment, de salvar-lo dels adjectius funeraris habituals.