Poques campanyes han començat a la nostra comunitat tan prest i amb tanta virulència. Una àmplia maquinària electoral s'ha posat en marxa en una estratègia que inclou gran acompanyament de metall mediàtic i de heavy metal polític.
Militants del PP, emperò, reconeixen en privat que les formacions integrants del Pacte de Progrés s'han entès molt millor del que havien previst. D'altra banda, la solidesa del Pacte ha constituït un bon exemple d'entesa política, ja que les dificultats i els desacords s'han pogut resoldre sense trencar l'essencial, cosa que no va passar la darrera vegada que PP i UM compartiren govern. Aleshores, Maria Antònia Munar va ser grollerament desposseïda de la Conselleria de Cultura pel Partit Popular.
Afortunadament, els integrants del Pacte han mostrat més saviesa política i més cultura democràtica. Com és lamentablement lògic, el PP no pot reconèixer aquesta situació; no pot reconèixer que el tema del qual ha fet bandera, l'ecotaxa, no conté la dinamita que ells creien "fins al punt que ara ja hi ha qui, pel seu compte, assegura que el tema és avorrit: que ho digui a Aznar". Amb uns arguments desarmats, els queda la demagògia més aspra, per a la qual disposen d'una maquinària colossal. El mateix fet que Aznar, emmarcat en el deliri dels seus, repeteixi un eslògan ja desproveït de qualsevol reflex de veritat, indica a les clares que la seva formació està disposada a fer de la força l'argument de la contesa. L'única reacció acceptable a una estratègia que embruta encara més la vida política és la serenitat i la pedagogia dels fets. D'altra manera, s'entra en un joc per al qual el Pacte no està tan ben armat, atesa la seva invocació intermitent a principis ètics.
