Sortosament, no sorprèn el posat sencer de Pilar Belzunce, vídua d'Eduardo Chillida, entrant en el funeral pel seu marit, en la basílica de Santa Maria, a Sant Sebastià. Confirma que, com en tantes altres coses, els bascos saben conviure amb la mort amb la mateixa nua maduresa amb què afronten la vida. A més, un dels vuit fills de l'artista, Peio Chillida, es pot permetre el luxe d'afirmar simplement: «Aita viurà en tot allò que ha fet». La senzillesa de l'acte d'acomiadament, tot i la presència òbvia de moltes i destacades personalitats de la cultura i de la política, dóna també la mesura de la universalitat artística de l'home. Malauradament, i en les antípodes de l'evolució humana, tampoc no sorprèn l'acomiadament fet alhora a El Titi a València. Impossibilitat eternament per viure sempre en tot allò que ha fet, la Generalitat de baix, que deia l'enyorat Ramon Barnils, va col·locar-ne la falla ardent en el Teatre Principal (que segurament ell no havia visitat mai com a espectador). I allà hi havia el ministre de Treball, Eduardo Zaplana (una de les aportacions més nefastes, per la mentidera buidor de les seves paraules, del centrisme reformista encapçalat per Aznar), entre d'altres esperpents de la política valenciana. Potser hi havia gent procedent d'altres mons, cap d'ells digne d'anomenar-se cultura sense ànim d'ofensa. Com que el Teatre Principal està en obres, la comitiva fúnebre va haver de treure El Titi per una petita porta lateral (la mort va plena de metàfores) i Canal 9 va fer un extens seguiment de l'acte. I a la fi, va recordar de passada l'adéu a Chillida.