La veritable cançó de l'estiu no està sent com podria semblar a alguns a primera oïda, aquesta versió canyí d'un clàssic del hip hop, que fa allò d'«Aserejè ja de jè de jebe...»

L'autèntica cançó d'aquest estiu tan poc estival que estam vivint, és una espècie de remix de l'Aserejè, però es titula sere jo («Voy a ser yo» en versió original).

La canta tot déu.
Com en l'anunci del sorteig milionari de l'ONCE, tothom afirma «seré jo». A Palma, alguns dels candidats a la batlia de la ciutat interpreten la peça musical amb major o menor fortuna. Repeteixen una vegada i una altra «seré jo», mentre altres es dediquen a presentar les seves propostes, que, ara per ara, és allò realment important.

Però on sembla que la cançoneta ha fet més fortuna és en la que ha estat, sens dubte, notícia de l'estiu: la il·legalització d'una força política basca.

Tots els partits i mitjans de comunicació ketxup-mostassa-ketxup s'hi han apuntat d'una manera més o menys entusiasta. Tots entonen el seré jo, alguns al ritme del Cara al sol (a veure què cantaran amb el canvi climàtic que sembla confirmar-se), altres aprofitant que el seu himne no té lletra, n'hi posen.

Ni Rosa d'Espanya, ni Bisbal, ni Chenoa, ni Tenorio, aquest estiu tan passat per aigua, el que es duu és el «Seré jo».
El caudillín i els seus s'han passat l'estiu entonant, atapeïdes les files, el «seré jo qui l'il·legalitzaré». El pusil·lànime Zapatero s'hi ha afegit incondicionalment, com sempre, acompanyat del seu cor de cantaires, inclòs el seu representant a les Balears, que malgrat el greuge comparatiu que li han fet per segon any a Marivent, continua reverenciant el, segons ell, «millor ambaixador de les Balears», amb la versió provinciana del «Seré jo», titulada «Seré jo el més bufó».

I mentre tota la pell de brau canta la cançó més desitjada... i la balla... i la gaudeix... i la canta, apareixen les dues excepcions de sempre: allà on hi ha clavades les banderilles de la violència, per on no atura de vessar sang, i a Can Pujol, on en Jordi (amb l'acompanyament musical de n'Artur) interpreta un any més el seu vell hit «ahora sí, ahora no», que ell sol traduir al català per «Que dolents i espanyols que són aquests del PP».

Però vet aquí que, no és cosa de bruixeria, quan tothom estava posseït pel ritme ragatanga, arriba en Baltasar, amb la lluna a les pupil·les i amb el seu vestit aiguamarina i amb aquell punt d'alegria, es posa a cantar més fort que ningú l'himne de l'estiu, per fer allò que més li agrada: fer-se notar.

Un jutge que si l'haguéssim de valorar segons aquell criteri futbolístic que diu que el millor àrbitre és aquell que passa desapercebut, no podria jutjar ni a Tercera divisió.

I au!, a veure qui canta més alt. Amb volum eixordador, ja tenim tota la penya cantant el «Seré jo».
I Aznar, que el 3 de novembre de 1998 reconegué públicament que havia autoritzat contactes amb ETA i que el 7 de juny del mateix any reconegué que s'havia produït el primer contacte, tot per veure si li donaven el premi Nobel de la Pau, veu com el jutge-estrella, amb la seva habitual megalomania, li espenya la festa tot cantant allò de «el Nobel seré jo».

La cançó de l'estiu enganxa tothom, fins i tot aquest modest cronista, servidor de vostès, que veu amb certa curiositat i confusió, com un dels primers beneficiats de la cantada il·legalització de la coalició política abertzale «seré jo», car a partir d'ara, afirmar, falsejant la realitat, que algú ha col·laborat amb ells, com han fet diversos conciutadans indocumentats (o malintencionats) amb la meva persona, serà delicte.

Aserejè ja de jè de jebe tu... Seré jo.