El batle de Manacor ens presenta un PGOU, després d'anys de feina per part d'un seguit de consistoris, i aconsegueix proporcionar-nos un dels ridículs de l'estiu. En apropar-se el moment d'aprovar el pla, el batle es troba que dins l'equip de govern gairebé només hi queda ell. És com córrer tota una marató, i en arribar a la línia final trobar-se que el públic i el senyor que portava les medalles han partit cap a ca seva, cansats d'esperar. Fa vint anys que es treballa en un pla o altre. Tant que ja representa més un acte de fe que altra cosa. Si un antropòleg es volgués implicar, sense dubte el PGOU seria base suficient per definir la classe política manacorina com una secta. El batle diu que el nou pla recull punts de documents anteriors, del 1995, del 1998, del 1999... I es deuen deixar altres edicions anteriors, per caducats, ingenus o il·legals. La continuïtat, doncs, està garantida. La dedicació contradictòria dels polítics manacorins a aquest pla, on amb els anys es van grapant els darrers desitjos dels implicats, l'ha convertit en una espècie de tòtem. No hi ha cap garantia que els desitjos es compleixin, alhora que representa la solució de tots els mals del municipi. El pla solucionarà els problemes de Son Fangos, Fartàritx i l'hipòdrom, deien aquesta setmana. Ja estaria bé que fos així, vist que l'Ajuntament no ha pogut fer res respecte d'això en tots aquests anys. I ja estaria bé que els miracles es poguessin comanar així com així. Ara bé, els polítics manacorins només tornaran a ésser lliures quan finalment aprovin un pla, i vegin que no serveix per res. Han de veure que no poden depositar el poder municipal en un feix de papers, ni en els membres de l'oposició, i suposar que el poble anirà endavant. Tots han d'assumir la seva part en aquest desgavell.