«Aserejé» s'ha proclamat la cançó de l'estiu. Hem de considerar"ho, per tant, una victòria de l'horterisme popular, tot i que té una lectura positiva. Amb aquesta cançó, les Ketchup rompen el significat de la paraula, cosa que és d'agrair perquè així eviten vulgaritzar"la. Per descomptat, Aserejé defuig la tendència un tant moralitzant d'aquell «me pongo colorá/cuando me miras» que en veu de les al·lotes de Papá Levante va batre els índexs d'audiència l'any passat. I descol·loca els ideòlegs d'Operación Triunfo, que havien modelat uns ídols de fang a partir de la potenciació d'una moral competitiva i d'uns valors que es troben especificats a qualsevol manual sobre l'associacionisme juvenil de la dreta. No ens han recol·locat «José Luis y su guitarra», perquè Déu no ho ha volgut. Era el model en el qual s'inspiraven. Ni Rosa, ni Bustamante, ni Bisbal, són altra cosa més que clonacions d'aquell José Luis que, a les darreries de la dècada dels cinquanta, evocava l'estudiantina i l'OJE. Cal pensar que les Ketchup fan ús d'un llenguatge d'esquerres? Únicament per comparança amb Papá Levante o Los del Río amb la seva Macarena, sí. Encara que també suposen un alè d'aire fresc, si els comparam amb les flors marcides de la moguda madrilenya que encara perduren. Les veus d'altre temps, que eren ganivets capaços d'esqueixar la monotonia, a tot estirar són fulles d'afaitar rovellades. Alaska ja és més estantissa que la Sara Montiel de La Violetera, Miguel Bossé es troba a una passa d'ésser una còpia de Luis Mariano, Sabina perd més temps espolsant"se la caspa que cantant. Parl exclusivament de la cançó castellana, és clar. En un panorama més aviat pansit, les Ketchup sorprenen per la seva gosadia. Heus ací que, sense proposar"s'ho, Lola, Lucía i Pilar "les Ketchup, en definitiva", han posat novament el dadaisme en circulació, quasi un segle després que els Tristan Tzara i els Francis Picabia tenguessin la sensació d'haver tocat amb un dit en el cel. I ho han fet sense cap esforç aparent. Prescindint de la lògica, amb qualque referència a Gato Pérez i a partir de les quatre coples que d'infants sentiren cantar a la mare mentre posava el brou al foc. Aserejé té referències al lorquianisme més lleuger, el dels mestres Quintero, León i Quiroga, quan diu «con la luna en las pupilas/ y en su traje agua marina/ van restos de contrabando». La resta de la lletra és dadà. Canten, les Ketchup, allò d'«aserejé/ ja de jé/ de jebe/ tu de jebere/ sebiunouva majabi/ an de bugui an de buididipi», i la gent embogeix. El dadaisme va ésser una proposta anàrquica que pretenia subvertir qualsevol ordre i començava per capgirar el llenguatge. De manera que en néixer ja tenia la mort anunciada, perquè tots, fins i tot els intel·lectuals més ravenissa, volem saber si qui se'ns adreça ens reclama el rebut del fems o ens ofereix tabac. Amb el llenguatge dadà no hi havia possibilitat humana de saber"ho. I això no agradava. Curiosament el llenguatge inintel·ligible és allò que ha encisat el públic actual. La receptivitat de les persones canvia en funció del seu estat anímic. Ara mateix, la gent es troba mentalment cansada i malda per no sentir el que li diuen els de dalt. Déu meu amb quina recatòlica ens assetgen! Al llarg de l'any, Aznar ens ha convocat a tres guerres. La de l'Afganistan, la de Perejil i, ara, la de Batasuna. I els mallorquins, a més a més, hem d'escoltar tothora el discurs encès dels hotelers: encès i buit. La paraula, en boca de qualsevol d'aquests i altres deïdors, esdevé àcida i sinistra, a voltes patètica. De manera que les frases sense significat són una teràpia, una aposta per la felicitat. Aserejé ja de jé de jebe: magnífic! No sé què significa el discurs, però ja va bé: dic que sí i faig mamballetes. Cal admetre que les Ketchup ens saben dir coses.