Hi ha coses que hom només fa un cop a la vida. Coses totalment prescindibles que suposen despeses inútils. Fer turisme propicia molt tals decisions úniques. Fa devers onze o dotze anys vaig anar al Museu Dalí de Figueres. Dalí no m'ha agradat mai i des d'aleshores no és que m'interessi encara molt menys sinó que tinc més arguments fins i tot per menysprear"lo. El sentit de la pròpia vida també necessita de certs odis i de certes enemistats. Bigas Luna va donar una mesura força encertada de l'univers de Dalí a Huevos de oro, una pel·lícula premonitòria: l'Espanya d'Aznar i els qui la dirigeixen hi quedaren perfectament retratats. Dissabte passat vaig tornar"hi i vaig pujar a l'atracció de moda a Londres: el London Eye, una gegantina roda a la vora sud del Tàmesis, des d'on es veu la ciutat en tota la seva dimensió. Londres, on hi cap gairebé tot, sap donar els llocs adequats a tota la cosa de l'art, que no és poca. Allà mateix, al costat del London Eye, hi ha altres atraccions que s'acoblen a la perfecció i que viuen a repairó del County Hall, un edifici que té la gràcia d'albergar el London Aquarium, el McDonalds, una gran sala amb màquines de jocs (no sé per què s'anomenen recreatives activitats com els cotxes de xoc) i una sala on s'exposa Dalí Universe, 500 treballs que són venuts com a «newest art attraction» i que òbviament mai abans havien estat exposats en aquesta metròpoli. Finalment, una part de l'obra de Dalí ha arribat a Londres i la ciutat ha sabut col·locar"la en el lloc adequat: un petit parc d'atraccions, entre una petita camioneta de gelats i alguns puestos de garrapinyades i de hot"dogs. Una dolça fragància de ceba fregida ho envaeix tot.