El voluntariat internacional

Els esdeveniments del darrer any han posat de relleu el poder limitat de gairebé tots els organismes internacionals que existeixen i la debilitat d'altres entitats com la Unió Europea. Potser simplement és qüestió, en alguns casos, que les corregudisses diplomàtiques que abans es realitzaven amb discreció ara surten a llum. Ja hi ha més interès en què es sapiga qui comanda. Potser fa uns anys mai no haguéssim sabut qui era darrere la resolució de la farsa de Perejil. Ara sabem que era el cap de la diplomàcia americana, Colin Powell, el que movia els fils. Fa uns quants anys es parlava molt més de les operacions dels cascs blaus de l'ONU. Sempre seguit sortien fotografíes als diaris locals de tants països amb fotografies dels joves que partien en operació de pau de l'ONU. Ara ja no. Els cascs blaus han passat a tercera o quarta fila. Fins al punt que una organització com la guerrilla colombiana, les FARC, diu que no li interessa la intervenció de l'ONU i els seus cascs blaus per establir un diàleg amb el govern colombià, i apunten als fracassos de l'ONU en els seus intents d'acabar amb conflictes en el món: Indonèsia, els Balcans, Rwanda, Palestina... Abans l'oferta d'una participació de l'ONU en un conflicte es rebia com un reconeixement de la legitimitat de la causa de les dues parts. Aquest prestigi ha desaparegut. El motiu de l'aparent fracàs d'aquest internacionalisme és que alguns estats encara veuen més benefici en actuar unilateralment; no accepten que els seus interessos estan lligats de molt a prop amb les de tantes altres nacions. Per altra part, els organismes internacionals funcionen amb la mentalitat de serveis de voluntariat: que no se'ls pot exigir responsabilitats pels seus fracassos, i així continuen cedint el seu paper de líders internacionals als estats que més aspiren a l'hegemonia.