Imaginem que, d'aquí a uns anys, un jove que s'acaba de treure la carrera d'història decideix fer la seva tesi de llicenciatura sobre les circumstàncies polítiques de Manacor durant la legislatura 1999"2003. Quan la investigació ja està avançada, ha de presentar una memòria del que duu fet, i pensa que estaria bé encapçalar el treball amb un títol descriptiu i amb un subtítol que sintetitzàs una valoració del que ha significat el període objecte d'estudi. Se li comencen a ocórrer frases: «La democràcia segrestada», «Eleccions i paròdia», «El vot inútil», etc.
La cosa no és per menys. Si hem d'explicar la història política de la legislatura manacorina a algú que no la coneix, haurem de dir que tot va començar amb un pacte que va donar la batlia a una força política que només havia obtingut un regidor. Era un partit local, ALM (Agrupació Liberal de Manacor, o un nom semblant), que obtenia el suport del PSM (amb cinc regidors), d'AIPC (independents de Porto Cristo, tres regidors) i del PSOE (dos regidors). A l'oposició, quedaven el Partit Popular (vuit regidors) i Unió de Convergències (dos regidors). La primera paradoxa és la d'un pacte que aconsegueix que el partit hegemònic de la dreta no governi, però ho fa al preu de donar la batlia a un representant d'un partit de pes electoral minúscul i que ve, a més a més, d'una escissió del Partit Popular i no representa, per tant, res de gaire diferent. Aquesta paradoxa es fa més paradoxal encara quan el batle és objecte d'un fitxatge sorpresa per part d'Unió Mallorquina, que havia concorregut a les eleccions i no havia obtingut representació: s'esdevé així un cas històric d'un partit que no supera el llindar electoral municipal del 5 % i que obté el premi de la batlia.
Això no és tot, però. La legislatura està marcada per episodis polítics tan novel·lescos com el dels treballs de redacció del Pla General d'Ordenació Urbana, que el batle mira de dur d'amagat dels seus socis. S'esdevenen els desacords, amb motiu de casos com la construcció d'aparcaments al centre històric o l'intent de concessió d'interès general perquè una empresa local de transports faci garatges en sòl rústic. El súmmum arriba quan, poc abans que entri en vigor la moratòria urbanística de juliol de 2001 del Consell, el batle fa funcionar les màquines a tota marxa per tal de treure ràpidament les llicències necessàries per continuar amb el brutal ritme d'urbanització del municipi. El PSOE bota de l'equip de govern. El PSM bota un any més tard, després de l'episodi dels arbres tallats, sense consultar els socis, al passeig de Na Camel·la. La situació en què queda el municipi és tot un poema: l'equip de govern està format per l'únic regidor d'UM"ALM i pels tres d'AIPC. Resulta que entre aquests independents de Porto Cristo hi ha gent del PSOE i del PSM, que es varen presentar en aquesta llista perquè era, previsiblement, la millor manera de treure vots al nucli costaner: ara, però, semblen més fidels al batle que a la seva ideologia esquerrana. Sembla, a més a més, que els intents de formar una majoria alternativa PSM"PP no es perden per part del PSM sinó del PP. En definitiva: el nostre jove llicenciat en història està la mar d'entretengut. A l'hora de redactar el capítol de conclusions, tanmateix, s'haurà d'enfrontar a la reflexió del lligam que hi pugui haver entre històries com aquesta i el descrèdit de la democràcia.
