No és això. Després de l'atemptat d'ETA a Santa Pola, Aznar ha fet ús d'una agressivitat verbal exacerbada, d'altra banda previsible en vistes de l'enfrontament que el govern espanyol manté amb Batasuna, però gens ni mica favorable als interessos de la ciutadania d'un i altre costat. Pot al·legar"se, que Aznar s'ha deixat endur per la tensió que generen els cadàvers, un d'ells d'una criatura de sis anys. I és comprensible que així sigui. Al capdavall, les explosions d'ira davant la tragèdia diferencien les reaccions de les persones respecte a la dels animals. Tots ens indignam davant la injustícia. Tanmateix, a un home que mou masses, cal exigir"li un equilibri emocional molt superior al de la resta de ciutadans. Les descripcions que ens han arribat de les escenes viscudes entre les runes de Santa Pola són esfereïdores. Un guàrdia civil deambulava, empunyant una pistola, a la recerca d'etarres. I un grup de manifestants demanava la reimplantació de la pena de mort. Aquestes actituds, absolutament censurables, entristeixen i preocupen, perquè no fan més que afegir desconcert al dolor. Tot i això, poden justificar"se si maldam per entendre la sensibilitat ferida d'aquells que, de sobte, veren, en un horabaixa d'estiu, com el vermell de la sang eclipsava el vermell del sol. La reacció d'Aznar, davant una tragèdia d'aquestes magnituds, ja és més preocupant. I ho és per partida doble. Tant per la renúncia a qualsevol possibilitat de diàleg amb l'esquerra abertzale "«hasta aquí hemos llegado», ha dit", com per les desqualificacions que fa de la gent de Batasuna. Els recursos d'un polític "de qualsevol polític" són el diàleg i el pacte, de manera que ni en les situacions més conflictives pot donar la sensació d'haver tancat la darrera porta. Aquest «hasta aquí hemos llegado», vol dir que el govern espanyol renuncia a cercar i a admetre solucions d'enteniment amb l'esquerra basca? Aleshores, quin camí té intenció d'emprendre? El de la repressió policíaca indiscriminada, el de la intervenció militar? Cal que vagi amb compte, Aznar, amb les passes que faci a partir d'ara, perquè allò que s'anomena el problema basc "i que no és altra cosa més que la pugna entre els que volen i no volen l'emancipació d'Euskadi d'Espanya", pot posar en perill els valors de convivència, tolerància i enteniment que, des de la mort de Franco, són l'estendard d'una immensa majoria de ciutadans de l'Estat. Curiosament, dins aquesta apoteosi de les llibertats, les aspiracions independentistes no han trobat el seu encaix, senyal que aquells que tenien l'obligació de donar a entendre i divulgar la problemàtica espanyola als quatre vents, se n'han cuidat com de caure, d'obrir la boca. Sobretot pel que fa a la d'Euskadi, atès que aquesta ha estat expressada des de postures molt fermes, com les que han mantingut el PNB i Batasuna, o des d'altres de radicals, com es desprèn de les activitats d'ETA. Suárez i González procuraren fer la pasta blana davant les reivindicacions basques. Aznar, ben alerta!, ha fet tot el contrari. Aznar és «un castellano viejo», que a aquestes alçades de la història encara pretén venjar la violació de les filles del Cid. De manera que si des d'Euskadi tesen la corda "tant fa que sigui Arzalluz, el lehendakari o Otegi", ell respon amb una estirada encara més forta. Potser la visceralitat no li permet comprendre que la situació és greu: tan greu que, per a trobar"hi solució, cal prescindir dels pinxos que embullen la troca perquè la cosa crema. En canvi, Aznar atia el foc. O és que no ho veu? La il·legalització de Batasuna, que propugna el Partit Popular, no suposa deixar ETA sense portaveus, sinó criminalitzar un tant per cent força important de la societat basca que, fins ara, i des de la perspectiva espanyola, ha actuat dins la més estricta legalitat. Batasuna, com tots els partits amb representació parlamentària, s'ha estès per tota la xarxa social. Vull dir que compta amb el suport de clergues, professors, intel·lectuals, obrers, professionals liberals, comerciants, mestresses de casa i, sobretot, joves. Cal suposar que moltíssims d'aquests votants, que volen la independència d'Euskadi i no tenen per què renunciar a les seves aspiracions, s'han indignat en saber que en el darrer atemptat d'ETA ha mort un ciutadà sense relleu públic i una criatura de sis anys. Idò bé, cas que s'il·legalitzi Batasuna, se'ls deixa, a aquests ciutadans, sense possibilitat de defensar les seves idees en un marc democràtic. Se'ls margina, en definitiva, per les seves idees, no per les seves accions violentes, perquè no n'han comesa cap ni una. I quina actitud adoptarà l'electorat del PNB, si contempla que l'articulació ideològica d'una part del país queda sense representació parlamentària per decisió espanyola? Euskadi no és Perejil, i la seva problemàtica no pot quedar en mans de la Legió. Hauria d'ésser en mans dels polítics, però els polítics, davant la crisi, opten per treure pit o enarborar banderetes. El futur, per tant, és imprevisible, i no pinta bé ni per als bascos ni per als espanyols. A posta aquest «hasta aquí hemos llegado», és preocupant. Potser, fins i tot, sinistre. El cor calent mai no ha estat recomanable en política. El cap fred, sí. Cas que Aznar tengués el cap fred diria exactament: «hasta aquí hemos llegado, rectifiquemos». Qualsevol altra decisió, que no sigui refermar la voluntat de diàleg per damunt els cadàvers i el dolor que provoquen, vendrà escrita amb sang.