Amb el títol de La meva experiència creativa, la col·lecció Tià
de sa Real, de la Fundació Sa Nostra, ha publicat enguany "a cura
de Pere Rosselló Bover" una selecció de textos de Miquel Àngel
Riera, on aquest va exposar les seves idees sobre la creació
literària, pròpia o d'altri. Es tracta de sis treballs de caràcter
més general i de tretze pròlegs o ressenyes de llibres de Guillem
Morey Mora, Jaume Santandreu, Maria Antònia Oliver, Pere Rosselló
Bover, Guillem Cabrer, Jordi Pàmias, Josep M. Llompart, Jaume
Serra, Joan Barceló i Cullerés, Guillem Puerto, Jaume Vidal
Alcover, Sebastià Alzamora i Miquel Mestre.
Especial rellevància té el treball que dóna títol al recull, que
va esser llegit al Congrés del PEN Club Internacional celebrat a
Barcelona l'abril de 1992. En aquest, Miquel Àngel Riera comença
per afirmar taxativament: «No s'és escriptor pel senzill fet
d'escriure». I rebla encara aquest punt: «Si en deim, d'algú, que
és escriptor, no cal dir que és bo: si no ho fos, no seria
escriptor». Ser escriptor, no suposa sols saber expressar"se per
escrit. Ser escriptor "amb el sentit ple que Riera dóna a aquest
mot" comporta també un compromís radical amb la veritat. Com diu
textualment: «Cal anar en compte, no sols vetllant que les paraules
que hem escollit i arrenglerat constitueixin, addicionalment, un
fenomen estètic, organitzades de forma que les engrandeixi una
voluntat d'estil, sinó esforçant"nos per aconseguir que ni una sola
d'elles es desviï gens del perill de la veritat. La veritat: vet
aquí l'irrenunciable punt de mira de l'escriptor».
Per descomptat, Riera matisa aquestes afirmacions tan terminants
tot precisant que no està parlant de cap veritat absoluta, en
abstracte, ans de la personal de cada escriptor, realment l'única
que li és de veres pròpia i que no té per què coincidir amb la de
cap altre. Així, Riera conclou, «és escriptor aquell que diu per
escrit la seva pròpia veritat. No record, no conec cap obra
literària verament important que no es caracteritzi per
l'exhibició, a vegades ferotge, de la veritat personal de l'ésser
humà que la va crear».
Així, el nostre poeta novel·lista o novel·lista poeta no dóna
gaire importància a la imaginació «a l'hora d'envestir l'acte
creatiu», ja que aquesta no tendria més que una funció subsidiària
al costat de la introspecció, que seria la vertadera eina essencial
de l'escriptura. L'escriptor de debò, s'ha de centrar a inventariar
més que a inventar. I tota escriptura o literatura autèntica seria
autobiogràfica, d'alguna manera autobiografia.
També és força notable la defensa que fa de la llibertat de
l'escriptor. Amb motiu de la presentació de la seva primera
novel·la, Fuita i martiri de Sant Andreu Milà, reclama el dret a
«fer estrictament allò que em doni la gana» i «d'equivocar"me jo
tot sol». Encara que, naturalment, aquests són drets que reconeix a
tothom.
Quant als textos de la segona part, em semblen especialment
rellevants o substancials els pròlegs a Cançons de la nit benigna
de Jordi Pàmias, a La capella dels dolors i altres poemes de Josep
M. Llompart i a Obra poètica de Jaume Vidal Alcover, en el qual
assigna un paper fonamental a El fill pròdig, ja que segons Miquel
Àngel Riera, aquest llibre «representa la culminació i la clau
interpretativa de tota ella».
Una defensa tan aferrissada de la veritat i de la llibertat de
cada escriptor, com igualment de l'amistat per a poder rebre més
fàcilment l'obra dels amics "el coneixement del poeta ens facilita
la comprensió dels seus poemes", són pilars de la seva concepció de
la literatura. L'obra sempre depèn de l'autor, l'obra és el fruit
de l'autor. L'home està sempre per damunt de les seves obres. La
bellesa està en l'home. La bellesa de les obres és sols un reflex.
Són punts de vista que mereixen un respecte.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.