L'experiència creativa de Miquel Àngel Riera

Especial rellevància té el treball que dóna títol al recull, que va esser llegit al Congrés del PEN Club Internacional celebrat a Barcelona l'abril de 1992. En aquest, Miquel Àngel Riera comença per afirmar taxativament: «No s'és escriptor pel senzill fet d'escriure». I rebla encara aquest punt: «Si en deim, d'algú, que és escriptor, no cal dir que és bo: si no ho fos, no seria escriptor». Ser escriptor, no suposa sols saber expressar"se per escrit. Ser escriptor "amb el sentit ple que Riera dóna a aquest mot" comporta també un compromís radical amb la veritat. Com diu textualment: «Cal anar en compte, no sols vetllant que les paraules que hem escollit i arrenglerat constitueixin, addicionalment, un fenomen estètic, organitzades de forma que les engrandeixi una voluntat d'estil, sinó esforçant"nos per aconseguir que ni una sola d'elles es desviï gens del perill de la veritat. La veritat: vet aquí l'irrenunciable punt de mira de l'escriptor».

Per descomptat, Riera matisa aquestes afirmacions tan terminants tot precisant que no està parlant de cap veritat absoluta, en abstracte, ans de la personal de cada escriptor, realment l'única que li és de veres pròpia i que no té per què coincidir amb la de cap altre. Així, Riera conclou, «és escriptor aquell que diu per escrit la seva pròpia veritat. No record, no conec cap obra literària verament important que no es caracteritzi per l'exhibició, a vegades ferotge, de la veritat personal de l'ésser humà que la va crear».

Així, el nostre poeta novel·lista o novel·lista poeta no dóna gaire importància a la imaginació «a l'hora d'envestir l'acte creatiu», ja que aquesta no tendria més que una funció subsidiària al costat de la introspecció, que seria la vertadera eina essencial de l'escriptura. L'escriptor de debò, s'ha de centrar a inventariar més que a inventar. I tota escriptura o literatura autèntica seria autobiogràfica, d'alguna manera autobiografia.

També és força notable la defensa que fa de la llibertat de l'escriptor. Amb motiu de la presentació de la seva primera novel·la, Fuita i martiri de Sant Andreu Milà, reclama el dret a «fer estrictament allò que em doni la gana» i «d'equivocar"me jo tot sol». Encara que, naturalment, aquests són drets que reconeix a tothom.

Quant als textos de la segona part, em semblen especialment rellevants o substancials els pròlegs a Cançons de la nit benigna de Jordi Pàmias, a La capella dels dolors i altres poemes de Josep M. Llompart i a Obra poètica de Jaume Vidal Alcover, en el qual assigna un paper fonamental a El fill pròdig, ja que segons Miquel Àngel Riera, aquest llibre «representa la culminació i la clau interpretativa de tota ella».

Una defensa tan aferrissada de la veritat i de la llibertat de cada escriptor, com igualment de l'amistat per a poder rebre més fàcilment l'obra dels amics "el coneixement del poeta ens facilita la comprensió dels seus poemes", són pilars de la seva concepció de la literatura. L'obra sempre depèn de l'autor, l'obra és el fruit de l'autor. L'home està sempre per damunt de les seves obres. La bellesa està en l'home. La bellesa de les obres és sols un reflex. Són punts de vista que mereixen un respecte.