Sembla que vivim en el fatalisme del res no canvia i sempre serà igual. A més, particulars i col·lectius fan messions per afavorir la inèrcia que tant els ha afavorit. Bé, messions, anuncis anònims (qui parlà de la covardia de l'anonimat?), manipulacions de xifres i el que faci falta. El que ara sembla que no hi ha és dels altres, dels qui creuen en una millor societat si es racionalitza el creixement; i, quan el creixement ha estat desbocat al llarg de massa anys, la racionalització només pot ser un creixement negatiu. Però si aquests callen, la cantarella del res no canvia ens redueix la il·lusió a la categoria d'al·lusió al passat. Per si un cas, cal dir que hi ha petites coses que canvien i d'altres que semblen enrocades en la foscor inquisitorial. La Pujada a Lluc a peu no canvia el seu esperit populista que serveix de plataforma als polítics populars, però ja no utilitza la façana gòtica de Palma per a fer-ne publicitat. Tot un avanç, aquest de no omplir el passeig de Sagrera de pancartes comercials, impossibles en qualsevol altra circumstància. I és que el senyor Güell no ha amagat mai la ideologia (encara el record amb el Tio Quico, en el Consolat de Mar, fent de «dames d'honor» a un Gabriel Cañellas exultant guanyador d'aquella nit electoral), però no ha estat ni groller ni prepotent en la seva activitat pública. L'any passat reconegué l'error de les pancartes i enguany no se n'han vistes desfressant els llocs històrics. A cadascú el que és seu.
Clar que, si hem d'aplicar aquest principi a tothom, no sé si és publicable el que mereix el senyor Vicenç, virrei del Foment de Turisme. La seva jugada d'anar a un notari per a demostrar que les institucions que guarden la llei el persegueixen, només pot respondre a dues coses: a un baixíssim coeficient intel·lectual o a la seguretat d'adreçar-se a un públic d'aquestes característiques; no sé què és pitjor. Si aplicam la seva doctrina, qualsevol dels que hem anat a més velocitat de la permesa, podríem declarar-nos perseguits si ens multa la policia a les ordres de qui nosaltres reconeixem notarialment com a adversaris. Quins collons! Bé, tampoc tants, perquè no els ha utilitzat per a confessar les il·legalitats urbanístiques, en un rampell de virilitat torera que l'honoraria.
Sense fer renou, el PSM viu en la confiança de rectificar la Llei d'Impacte Ambiental en qualque punt del seu tràmit. No han agradat les ràtios aplicables a l'agricultura i a la ramaderia, que són, més o manco, les mateixes que el PP d'aquí aprovà el 1987 (mai practicades amb cura). Pel que se sent, els agradarien més les de la legislació espanyola, més permissiva, per una qüuestió de magnituds: les explotacions són més grans i els impactes es dilueixen, mentres que aquí es concentren. Veurem com acaba, perquè serà complicat defensar el «model espanyol» per a un nacionalista.
