Un lladre d'ànimes?

En Marc no se'n pot avenir que del seu hotel surtin estols de turistes amb càmeres fotogràfiques compactes i prenguin instantànies als monuments. No ho entén. «Per això hi ha les postals», intenta convèncer-los, «són més barates, les imatges són professionals i, a més...» L'anglès macarrònic après a Salou darrere una barra no el permet construir un discurs coherent i intel·ligible pels senyors Newcastle i Düsseldorf. En Marc deixa cada dia l'allotjament "habitació doble d'ús individual («tant de bo no sigui d'ús individual tota la setmana», li va dir polissó a l'al·lota de l'agència), esmorsar inclòs" amb la càmera penjada del coll, com la majoria dels altres hostes. Però enlloc de retratar edificis i paisatges, pren imatges de la gent. És esburbat, amb l'objectiu. Primer ho va intentar amb una reflex manual heretada de son pare, però l'experiència l'ha convençut: una compacta automàtica amb flaix incorporat és la millor arma per no errar el tret i passar desapercebut. Avui t'ha fet una foto a la Plaça de la Reina. Davallaves en moto per Conqueridor. Avall del Born, t'ha sonat el telèfon mòbil. Te treus el casc, contestes. I, davant tu, aquest català solitari, la quarantena passada, ha desenfundat la màquina i click, t'ha aglapit per sempre descambuixat, mig emprenyat amb la tecnologia, i se t'ha quedat mirant i escoltant el que parlaves. En penjar l'has vist. Reia. «Què rius?», li envergues, convençut que aquell especimen en bermudes, gorra i ulleres fosques no et contestarà. «En Pere fliparà, amb aquesta foto», diu. Encuriosit, l'has convidat a un cafè. Demà "potser avui per qui ho llegeixi" cercarà aquest diari per constatar que surt a la contraportada. Aquest boig inofensivament perillós a qui en determinades cultures qualificarien de poca cosa menys que de lladre d'ànimes assegura que ets igualet que en Pere, i que per això, en veure't baix del Born, t'ha tret la imatge. Tu ara no ho creus, perquè els vint minuts del cafè al Líric han estat un continuum de fotografies a la concurrència. Click, ara acaba de passar la filla de la pastissera; click, el meu cosí Marçal; click, click. En Marc està convençut que tots tenim un doble, lluny o prop. Per això sempre demana als amics que, quan se'n van de viatge, li duguin imatges de cares conegudes de desconeguts. Per si es troba. Quan se n'anava cap al Marítim, sense que se'n temés, tu li has tret una foto. Ell no ho sabrà mai, però potser un dia li podràs mostrar al seu sòsia.