El racionament

Ara fa cinquanta anys que va acabar el racionament. Va ésser, per tant, el juny del cinquanta"dos, immediatament després del Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona, també conegut com el Congrés Internacional dels Carteristes. Aleshores la gent passava més fam que estant a caena, i els que aconseguien ensinistrar"se en l'art de ficar mà a la cartera d'altri podien considerar"se un privilegiats. Ja disposaven d'un ofici. És clar que els professionals de la picaresca corrien el risc de caure en mans d'aquells funcionaris de la secreta amb cara perenne de masmorra, però també el corrien els botiguers de les ciutats, que acudien a les possessions a comprar queviures a la menuda i eren detinguts, amb la càrrega, tot just baixar del tren. Els carteristes eren uns senyors. Gandulejaven com els funcionaris que havien guanyat la guerra i, per estrictes motius de treball, viatjaven molt més que ells. Per als carteristes, qualsevol concentració humana esdevenia una magnífica cacera. A posta, en acabar el Congrés Eucarístic, més d'un mossèn va veure's obligat a buidar el caixonet d'almoines de l'església per arribar al cap de mes, perquè entre rés i càntic el dimoni havia tingut cura d'escurar"li les butxaques. Nicolau Sastre "el comissari per antonomàsia de Mallorca" em contava que, als anys cinquanta, els carteristes de Barcelona, València i Alacant, agafaren el costum de traslladar"se a Palma els diumenges que hi havia toros. Viatjaven amb vaixell. Desembarcaven al matí del mateix diumenge i, una vegada acabada la correguda, si s'afanyaven, eren a temps d'agafar el vaixell de tornada. Sastre va optar per apostar"se al peu de l'escala. Escorcollava els sospitosos que es disposaven a embarcar"se, i si portaven més de cent duros a sobre ja havien begut oli. Dormien a la garjola. Tanmateix, eren unes detencions, aquestes, més tàctiques que d'intimidació. Per tal de burlar la vigilància, els carteristes no tingueren altre remei que ajornar la sortida de l'illa fins al dilluns o un dia entre setmana, de manera que les despeses de l'estança pujaven més que la quantitat sostreta. Per entendre'ns, que pujava més el pa que el peix. I a Palma, fora dels dies de toros, no hi havia més possibilitat de guany, per als carteristes, que la de fer"se un jornal de dues o tres pessetes en un tramvia atapeït de gent. Els anys de la postguerra, la fam era una malaltia. I es trobava tan i tan estesa que calia qualificar"la de passa. D'això n'eren ben conscients a les altures. Amb motiu de la presentació en societat d'un estol d'adolescents, entre les quals figurava Carmencita Franco Polo, el diari Madrid informava que, atenent a la rellevància de l'esdeveniment, "al día siguiente (de la festa) la señorita Franco y sus amigas servirán una comida a trescientos cincuenta pordioseros". Era el quaranta"cinc. Tres anys després, el mateix diari, i amb motiu de les noces de Cayetana de Alba amb un Martínez de Irujo, contava que la duquessa va repartir queviures entre els pobres i va obsequiar amb diners les parelles que es casaven aquell mateix dia a qualsevol de les esglésies de Sevilla. Arreu de l'Estat predominava la fam. Tanmateix, la resistència humana és infinita i per molta que se'n patís sempre se'n podia patir una mica més. Hi havia famílies que llogaven o venien les cartilles, potser perquè tenien necessitat de comprar roba o medecina. I, amb les cartilles, no podien fer"se miracles, ja que únicament possibilitaven, als titulars, la compra d'unes quantitats mínimes dels productes de consum bàsics com són l'oli, els llegums, els ous, el sucre o la carn. La cartilla no bastava per a res. De manera que les famílies que tenien més cabals recorrien al contraban. A Mallorca, els queviures que no es podrien, com el cafè o l'arròs, arribaven del Nord d'frica. L'anomenat contraban de la fam va ésser l'origen de fortunes fetes amb dos dies, i els contrabandistes més afortunats freqüentaven les taules del Riskal amb la seva protegida. Prenien un gelat, ben a prop de la taula dels intel·lectuals "Villalonga, Vidal Alcover, Joan Bonet i d'altres", i es deixaven veure en aquell bar ple de llum, mentre cantava boleros, vestida de lluïssors, qualsevol còpia local de Rina Celi. La moral de l'època, tan estricta tocant a les qüestions de sexe, tenia una lectura adaptable a cada cas i, en definitiva, únicament era condemnat socialment aquell o aquella que, a més a més de desviar"se de la normativa estricta, era considerat pel comú un fracassat. Als altres, els que aconseguien treure cap fos com fos de la pobresa, se'ls tenia per més vius que la fam. I qui aconseguia aquest títol "el d'ésser més viu que la fam" ja en podia fer de tot color, que ningú no li donava l'esquena.