La Renaixença a Mallorca

Dic tot això ficat en la lectura/relectura dels dos gruixats volums que conformen les Obres completes (704 i 848 pàgines) de Josep Melià, una ben necessària i valuosa iniciativa conjunta del Govern balear, del Consell Insular de Mallorca, de la Generalitat de Catalunya i de Sa Nostra, publicades recentment per Proa, amb sengles interessants pròlegs d'Antoni Miramon, pel que respecta al primer tom de Pensament, i de Pere Rosselló, pel que respecta al corresponent a Creació literària. Malgrat haver seguit la tan exemplar trajectòria intel·lectual de Melià des de l'època del doble esclat d'Els mallorquins i dels substanciosos articles quotidians a les planes del Diario de Mallorca, com a corresponsal realment extraordinari a Madrid, he de confessar que els dos volums esmentats han estat l'ocasió de llegir alguns dels textos del company que, per una raó o l'altra, no havia llegit encara. No cal dir que faig vots perquè altres en treguin també un similar profit i perquè, en definitiva, aquesta edició contribuesqui o contribueixi de forma decisiva a la millor recepció de l'obra del que, sens dubte, ha estat el millor intel·lectual "que és el mateix que dir el millor manejador o manegador d'idees", el darrer terç del segle passat, entre nosaltres.

Un d'aquests llibres que, vergonyosament, m'havia passat per malla és La Renaixença a Mallorca (1968), tal vegada perquè estava enfrascat o absort en la lectura d'Els mallorquins (1967), Perquè cal ser covard (1967) i Primer llibre de notes (1967) i també en el seguiment diari dels seus esmentats articles, tan interessants, des de Madrid. També és possible que el tema em semblàs llavors massa literari i erudit.

La lectura ara de La Renaixença a Mallorca "que recoman encaridament, per descomptat" m'ha sorprès per la crítica (ad usum privatum) que en fa: «Em sembla clar de totes totes que la Renaixença no va arrelar dins la consciència mallorquina». Els seus prohoms, «sobretot els que intervingueren més en la vida política, tenien una mena de doble personalitat. Dins el món literari tenien una personalitat definida i autèntica. Políticament continuaven essent sucursalistes». En definitiva: «La nostra Renaixença no va botar la tanca».

He hagut de rellegir el text seminal de Josep Melià, Els mallorquins, per a reparar que, de fet, l'autor ja havia judicat semblantment aquest tema en les set pàgines de l'apartat «Unes paraules sobre la Renaixença» que l'hi dedicava. En efecte, la qualifica de «revolucioneta de saló» i d'experiment «de cambril», tot arribant a asseverar: «Cal dir ben clar que la Renaixença fou un producte bord perquè en cap moment intenta incorporar al moviment el poble, la continuïtat del qual es defensava». La veritat és que un servidor, llicenciat en Ciències Polítiques de fresc però treballant aleshores en la recepció de l'Hotel Formentor, aquestes poques pàgines no varen afectar"me en absolut "dins la força del conjunt del discurs d'Els mallorquins" com m'han afectat o cridat l'atenció ara, trenta"cinc anys després, les dues"centes planes de La Renaixença a Mallorca.