nubes
  • Màx:
  • Mín:

El perill de descrèdit de la justícia

Com era d'esperar, tant el fiscal en cap de Balears senyor Antonio de Vicente Tutor com l'acusació particular han presentat recurs contra l'acte del jutge instructor del cas Mapau que decreta l'arxiu de les actuacions relatives als presumptes delictes electoral, de prevaricació i de malversació de cabals públics. No faig comptes entrar a considerar el contingut d'aquest acte judicial des del punt de vista jurídic, no sols per incompetència manifesta, posat que no tenc els mínims coneixements jurídics indispensables per fer-ho, sinó també perquè ja ho han fet, amb contundent duresa, altres comentaristes. Me limitaré a fer-ne una lectura de ciutadà llec en la matèria, però permanentment preocupat pel prestigi de les institucions democràtiques. Des d'aquest punt de vista, me sembla greu que tant el fiscal eivissenc senyor Antoni Torres com el fiscal en cap de Balears considerin que l'acte del jutge senyor Antoni Monserrat incompleix la Llei d'Enjudiciament Criminal. Però la meva preocupació assoleix el seu grau màxim quan llegesc algunes de les consideracions que fa el jutge instructor. Bé està que digui que els únics prejudicis que l'afecten són la presumpció d'innocència i el principi «in dubio pro reo». Però, si no ho entès malament, la seva funció no era pronunciar-se sobre la culpabilitat del «reo», ni amb «dubio» ni sense «dubio», sinó aportar tots els elements positius i negatius que haurien de servir perquè s'hi pronunciàs un altre jutge després del corresponent judici oral. Si és així, el que sembla quedar molt malparat amb les resolucions del jutge és el principi de la igualtat de tots els ciutadans davant la llei. No me queda clar, llegint la versió dels fets tal com els interpreta l'acte judicial, si un ciutadà que no fos Ministre ni Diputat a Corts hauria trobat la mateixa indulgència. També me resulta sorprenent que els raonaments jurídics primer i tercer no facin en absolut referència a la qüestió de fons, que és el que he entès que correspondria a un jutge instructor, sinó que siguin una constatació, que hauria d'esser innecessària, de la intenció del jutge de promoure la Justícia i cercar la veritat i un furibund atac al suposat judici paral·lel, l'inici del qual atribueix sospitosament a les conclusions «aprovades pel Pacte de Progrés a la Comissió Parlamentària d'Investigació», quan és obvi que hauria de dir «aprovades per la Comissió», no pel Pacte de Progrés. Més greu me sembla que es puguin arxivar les actuacions perquè el jutge considera, sense més argument que la seva suposició, que l'apoderament dels documents de càrrec va tenir un origen «possiblement» delictiu. Potser la prova així adquirida sigui absolutament nul·la i no es pugui utilitzar per inculpar i condemnar els imputats. Però jo com a ciutadà no tenc cap interès que es condemni el senyor Matas o la senyora Estaràs. El que m'interessa és saber si hi ha hagut intent de manipulació de la voluntat popular o no. Si llavors resulta que els han de condemnar, mala sort per a ells. Però el que els ciutadans tenim dret a saber és la veritat, de la mateixa manera que vàrem saber, perquè la sentència ho va deixar claríssimament establert, que el senyor Cañellas, que no va esser condemnat pel cas del túnel de Sóller, havia actuat incorrectament, per dir-ho d'una manera suau. Arxivant les actuacions l'únic que s'aconsegueix és impedir que es conegui la veritat material que el mateix instructor diu que és l'objectiu que guia les seves consideracions. Tot plegat, fins i tot deixant al marge la ridícula consideració del rus com un idioma de gran increment a les nostres illes o la benevolència amb què l'instructor tracta «l'estratègia» del senyor Segura per col·locar la seva filla, fa molt mala impressió a un ciutadà normal. Com també resulta estrany que l'instructor no es demani qui va ordenar a uns funcionaris de la Comunitat Autònoma fer una acta falsa d'una entrevista avaluadora amb la senyora Segura que en realitat no es va celebrar, quan és evident, per qui té un mínim coneixement de la mentalitat funcionarial, que és impossible que un funcionari decideixi fer una cosa així per pròpia iniciativa. En definitiva, fa l'efecte que l'acte judicial del senyor Antoni Monserrat no ha contribuït en absolut a consolidar el prestigi i el crèdit de l'administració de justícia a la nostra Comunitat Autònoma. I això és l'únic que m'interessa del cas Mapau. Ja hem patit durant massa anys uns Governs del PP que han desacreditat el poder executiu amb els seus casos de corrupció, i ara hem d'aguantar una oposició parlamentària que converteix el poder legislatiu en un circ on l'únic que interessa és la crispació. Amb més motiu és necessari salvar del descrèdit el poder judicial com a darrer reducte sa de les institucions democràtiques.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.